anàlisi
Esteve Vilanova
Els Reis Mags no existeixen
Creure’s que els reis són reis és una d’aquelles coses que em costa d’entendre que algú, major d’edat, es cregui i accepti les reminiscències de la divinitat que han tingut ancestralment. Aquest culte a la persona, aquest distanciament social, aquest tractament que els fa desiguals amb el comú, i sotmetre aquest en el vassallatge forçat, sense ni tan sols el decòrum de jurar-lo, com era tradició, em sembla tan antiquat i fora de temps que no entenc com encara tinguin el suport que tenen. Només hi veig una raó, i és que en el seu dia es va muntar tot una herència d’un règim dictatorial que, com és natural, era unipersonal, en la figura d’un rei, també una figura unipersonal, i els orfes d’aquell règim van traspassar la creença que aquesta figura providencial i única defensaria tots els atributs del patrimoni heretat: una Espanya gran i unida. El problema esdevé quan, a la figura escollida, els vicis humans l’han desvestit de l’aura divina i providencial que tenia, i s’ha mostrat en públic despullat i mostrant les vergonyes humanes. En aquest moment, per a una gran majoria, aquesta figura ja mai més serà idealitzada. Per a la majoria del comú, el rei i la seva herència han deixat de ser divins. Ara només falta esperar el temps necessari perquè els esforços dels encara creients fanàtics i els temorosos de l’esfondrament col·lapsin. Temps al temps.
Pel que fa als polítics més d’esquerres, hom té la sensació que són uns perpetus innocents que no han despertat del somni de la infantesa, i encara creuen en els Reis Mags. I ja ho advertia l’economista Luis Ángel Rojo, que va ser governador del Banc d’Espanya, quan deia: “La tasca dels economistes és convèncer els agents socials i els governants que el Reis Mags no existeixen.” Fa uns anys, la gran majoria vam veure que la globalització econòmica era una oportunitat a la qual ens havíem d’abraçar per no perdre oportunitats. N’estàvem tan convençuts que ens va passar com a aquells generals imprudents que, davant de l’oportunitat d’avançar les seves tropes, descuiden la rereguarda, però ara ja començàvem a veure’n alguns efectes negatius, i ha estat la pandèmia la que ens els ha mostrat tots alhora. Tenim molt deserta la rereguarda i això no ens permet afrontar crisis greus inesperades. La part positiva és que de totes les crisis se’n poden treure lliçons i aquesta n’és una de clara i ens ajudarà a rectificar i a industrialitzar-nos.
Però un error que podríem estar fent ara mateix, i que em recorda l’eufòria de les deslocalitzacions, és aquesta campanya de l’anomenat teletreball tot amanit amb imatges familiars entendridores i sovint en un entorn bucòlic. És cert que durant el confinament el teletreball ens ha estat una eina molt poderosa per no haver d’aturar del tot l’economia ni l’administració, però en cap cas podem admetre que en una situació normal el servei rebut i prestat fos el mateix que el presencial. En un moment excepcional, tothom és condescendent i comprensiu, però tots tenim experiències amargues de quan, fins i tot en una situació normal, hem hagut de fer una gestió telefònicament perquè la companyia de serveis havia centralitzat, i potser deslocalitzat, el servei d’atenció al públic. Però hi ha un altre perill, i és que, si es pot fer teletreball, ningú no diu que d’aquí a un temps les companyies contractin treballadors d’altres països, igualment preparats i cobrant menys. Si ens ha passat amb les empreses, per què no ens pot passar amb eld teletreballadors?
En la meva experiència he pogut comprovar la importància que té el treball per a la socialització de les persones i també, en segons quin entorns, la rellevància de les trobades espontànies i de les xerrades casuals. L’espontaneïtat sol ser molt productiva, ja sigui per solucionar problemes o enfocar projectes.
I, com que els reis no existeixen, aquesta setmana la ministra Calviño no ha assolit la presidència de l’Eurogrup, que ha recaigut el seu homòleg d’Irlanda. L’Estat espanyol havia posat moltes esperances en aquesta presidència perquè venen uns moments molt difícils i semblava que, amb la presidenta Calviño, podríem tenir un futur menys difícil. Europa ha triat Paschal Donohoe, un gestor implacable de les finances públiques. L’avantatge de tenir-lo com a president és que potser ens ensenyarà que els Reis Mags no existeixen. Un descobriment que per als espanyols serà insòlit.