Independència és benestar

O dit d’una altra manera, si volem tenir un país on pagui la pena viure-hi, un país on l’estat del benestar, amb tot el que representa per a tothom, sigui l’objectiu principal després d’anys de crisis, retallades, ERTO i tot el que vindrà, hem de ser independents d’una Espanya que mai s’ha volgut reformar i que entén el benestar d’una manera molt discutible que resumiria, i parlo en general, sempre hi ha excepcions, en la cultura de la trampa i el tripijoc, per no dir del joc brut, brutíssim. La darrera mostra, l’afer d’espionatge telefònic que seria motiu de dimissió dels seus responsables a qualsevol democràcia. Independència és benestar en la vida de les persones i en la vida dels pobles, i encara més en el cas de Catalunya, espremuda i maltractada per un estat insolidari que financem amb els nostres impostos perquè actuï en contra nostra en l’àmbit polític, amb porres i presó; en l’àmbit econòmic amb un dèficit insuportable que ara paguem amb la nostra salut i que fa temps que patim amb unes infraestructures més que deficitàries en relació amb els diners que genera el seu ús, per no parlar de cultura, educació o del que sigui.

No podem perdre temps. Tenim al davant un govern central feble, amb un PSOE dependent de Ciudadanos, incapaç de fer un mea culpa pels crims dels GAL i en coalició amb Unidas Podemos, que xiula i mira cap a una altra banda. I no parlem de la monarquia, que està en un dels seus moments més baixos. Què tenim? La força de la gent que des de l’1-O no ha afluixat i que reclama, manifestació rere manifestació, unitat. El moviment independentista és més sòlid que els seus possibles líders, i això és una gran notícia però al mateix temps una feblesa. Què no tenim? Unitat, i potser no és possible, i el que és pitjor, tenim tendència al canibalisme, només això explica que algú amb dos dits de front hagi pogut prescindir de la Mònica Terribas. Quina poca visió tenim en desaprofitar un instrument tan valuós com els nostres mitjans de comunicació, i menystenir una de les nostres millors periodistes.

El que em sembla possible és la creació urgent d’un gran moviment polític (em resisteixo a fer servir el mot partit perquè em sembla una realitat corrompuda per les lluites estèrils per assolir quotes de poder, segrestada per buròcrates i aparells caducs). Un gran moviment o partit-moviment, com diu l’amic Colomines, que dirigeixi, que s’avanci als esdeveniments amb una estratègia ben lligada, que posi fi a les males pràctiques dels polítics d’ofici i que trobi polítics nets i transparents, indiscutibles i sense cap ombra de corrupció o males pràctiques. Un partit-moviment i un lideratge que trenqui amb el passat, que es guanyi la confiança de la gent i que no lluiti per interessos gremials. Un partit-moviment que centri els seus objectius en el benestar de la gent, i per assolir el benestar necessari, hem de ser independents, no hi ha cap altra solució. Les hem intentat totes i cap ha funcionat, ni funcionarà aquesta taula del diàleg que és una nova enganyifa. Que no ho veuen?

Despertem d’una vegada, deixem-nos de punyetes i fem el que hem de fer. I que parlin les urnes, encara que hàgim d’anar a votar amb casc. Jo em vaig unir a la Crida amb l’esperança que fos una iniciativa diferent capaç de fer una política diferent de la dels partits, autèntiques màquines electorals més interessats pels vots que pels objectius pels quals han estat elegits. Vaig dir que si la Crida es convertia en partit tradicional, deixaria la Crida. Fer el de sempre ja sabem on ens porta. Enlloc, que és on som ara. És el moment de les persones, els partits tenen altres interessos, per no dir altres pors. I les persones, manifestació rere manifestació, criden: “Puigdemont president.” El que necessitem, doncs, és la creació d’aquest gran moviment lleial a l’1-O (que no oblidem que va ser fruit de la unitat), amb vocació de sumar i de multiplicar, en cap cas de restar i de dividir, i unes primàries que ratifiquin qui l’ha de liderar. No és hora d’apedaçar, és hora de teixir un projecte nacional i un full de ruta sòlid i segur per dur-lo a terme. És l’hora de dotar-nos d’un relat clar i engrescador sobre el que podem guanyar i el que podem perdre. Jo estic segura d’on és el gran pes de la balança.