Confinats sense rebrotar

Als de Mont­cada i Rei­xac (sense “h”, com Vic, i amb “t”, com Montjuïc) ens tor­nen a con­fi­nar a casa sense cap més rebrot que el de les toma­te­res del meu veí de l’entre­sol. Què hi farem!? És una de les (tan­tes) ser­vi­tuds que patim per haver nas­cut tant a tocar de Bar­ce­lona, trin­xa­ment del muni­cipi per vies viàries i fèrries –sense pas­sar sub­terrànies– inclòs. La pena és que la mesura la com­pli­ran (la com­pli­rem) els que ja ens posàvem la mas­ca­reta només sor­tir de casa; els que hem sor­tit poc i ens hem rela­ci­o­nat menys per inten­tar con­tro­lar la traçabi­li­tat del nos­tre entorn. Diuen que és humà obli­dar el que fa mal per superar-ho i avançar, però si no hem entès que la vida no és encara la que era, no ani­rem ni bé ni gaire enllà.