Als de Montcada i Reixac (sense “h”, com Vic, i amb “t”, com Montjuïc) ens tornen a confinar a casa sense cap més rebrot que el de les tomateres del meu veí de l’entresol. Què hi farem!? És una de les (tantes) servituds que patim per haver nascut tant a tocar de Barcelona, trinxament del municipi per vies viàries i fèrries –sense passar subterrànies– inclòs. La pena és que la mesura la compliran (la complirem) els que ja ens posàvem la mascareta només sortir de casa; els que hem sortit poc i ens hem relacionat menys per intentar controlar la traçabilitat del nostre entorn. Diuen que és humà oblidar el que fa mal per superar-ho i avançar, però si no hem entès que la vida no és encara la que era, no anirem ni bé ni gaire enllà.