Diàleg i unilateralitat

El 18 de març de 1962, a Évian, població francesa del llac Leman, famosa per les seves aigües termals i la tranquil·litat del lloc, representants del govern francès i del govern provisional algerià, enfrontats en una guerra cruenta, signen un acord pel qual apliquen l’alto el foc a tot el territori algerià, esperant el resultat del referèndum d’autodeterminació del poble algerià. Aquest té lloc l’1 de juliol, hi guanya el sí a la independència amb 99,72% dels vots favorables i el president de la República Francesa, Charles de Gaulle, la reconeix en nom de França el dia 3. Dos dies després, els algerians la proclamen. Fins aquell moment, els 400.000 efectius de l’exèrcit francès, del qual els paracaigudistes destaquen per les seves atrocitats, s’enfronten a les forces del Front d’Alliberament Nacional (FLN) en una guerra salvatge i desproporcionada que provocarà la mort d’entre mig milió i un milió d’algerians.

Fins a l’acord, els uns i els altres van continuar matant-se, de la forma més cruenta, en nom de la unitat de França, els uns, i de la independència d’Algèria, els altres. L’exemple d’Algèria serveix per il·lustrar com, en tots els processos d’independència, amb guerra o sense, hi ha un diàleg entre les parts en conflicte i com, al final, la independència d’una nació que esdevé un nou estat no és passiva, sinó activa, és dir, la independència la declares, per la teva banda, unilateralment, però no te la declaren. Diàleg i unilateralitat, doncs, no són de cap manera incompatibles, sinó que formen part del mateix procés d’emancipació. Tots els processos d’independència s’acaben exactament igual i en tots hi ha diàleg i unilateralitat.

Al principi, l’estat dominant no admet l’existència d’un conflicte polític ni reconeix l’altra banda com a interlocutor. Però a mesura que les reivindicacions nacionals del poble que es vol alliberar van creixent, no té més remei que seure i parlar-hi, ni que sigui del temps, per començar. Fins i tot en plena guerra, els bàndols enfrontats dialoguen mitjançant els seus dirigents, mentre la tropa continua matant-se. Es pot donar el cas que, al llarg de tot el període de confrontació, no hi hagi cap reunió formal, però, inclosos els casos excepcionals, al final sempre hi ha una taula de diàleg i negociació on acordar el termes de la dissociació i el repartiment de titularitats i propietats en cada àmbit concret: actius i passius, edificis en el territori nacional i en l’àmbit internacional, armament, equipaments diversos, etc. I, sempre, és el poble emancipat, oprimit nacionalment fins llavors, qui proclama pel seu costat la independència i no és pas l’estat opressor qui ho fa. Diàleg i via unilateral no són conceptes incompatibles, sinó que, en algun moment, acaben coincidint del tot.

Ni que sigui perquè al final caldrà seure i parlar, no té sentit negar la conveniència d’un diàleg. Però, sobretot, no en té perquè si volem mantenir la imatge de Catalunya com la d’un país civilitzat, dialogant i amb cultura democràtica, no ens convé gens ni mica de ser nosaltres qui rebutgem una taula de diàleg. Al mateix temps, però, davant l’existència d’un conflicte polític, motivat per una situació d’opressió nacional a la qual un poble concret vol posar fi, no té sentit que aquest renunciï, sense exèrcit propi, a l’única arma de què disposa: la unilateralitat. Així com l’estat opressor no renuncia a la repressió judicial, a l’ús de la força legal i a la violència física contra la població pacífica, al costat de procediments no legals contra els suposats dirigents, un poble amb consciència nacional no pot deixar de costat l’únic instrument que depèn d’ell mateix i no de l’estat del qual es vol separar: el recurs a la via unilateral. És com anar a una cursa amb els peus lligats o jugar a tennis amb els canells emmanillats. Si tinguéssim majoria parlamentària clara, hegemonia social inqüestionable i complicitat internacional, què hauríem de fer, doncs, si Espanya es negués a una resolució democràtica del conflicte, sinó exercir la unilateralitat? O és que hi hauríem de renunciar només perquè la idea de la independència no fos del seu grat?