I Mas, on és?

Si alguna cosa no ha passat desapercebuda a ningú, en tot aquest procés d’avinences i desavinences entre JxCat, el PDeCAT, el PNC i tot aquest embolic de noms que ara es comença a desembolicar, és que, al president Mas, l’hem vist poc. Sabem què pensa Puigdemont; sabem què pensa Pascal; sabem què pensa Bonvehí (de fet, en aquest cas no sé si ho sabem del tot), però el que és clar és que no sabem què pensa Mas. Si ara Mas guarda silenci, no dona entrevistes (en puc donar fe, perquè li he demanat insistentment i no me l’ha pas concedit), no fa comunicats i no convoca rodes de premsa, per alguna cosa deu ser. Els silencis de Mas no són mai cap casualitat. Està d’acord amb Puigdemont? Es farà de Junts? Es quedarà en el PDECat i si aquesta formació decideix concórrer a les eleccions hi donarà suport? O fins i tot, ara que ja ha complert la condemna del 9-N, li passa pel cap anar a les llistes? O, en el fons, mentor com va ser d’ella, simpatitza amb el PNC aquest de Marta Pascal i uns quants més? És evident que el posicionament de Mas, un home d’ordre, seny i un munt de qualitats al darrere, no és menor. Mas és per a molts militants i electors d’aquest espai (o de l’espai que havia arribat a ser) un referent. No ho sé, què pensa Mas.I a mi em sembla que un dia o un altre ho hauria de dir. Però me l’imagino com un pare havent de triar entre els seus fills. Mas va ser qui va refundar l’antiga Convergència i, aquell juliol del 2016, un dels pares del PDeCAT. Va ser també qui va apostar clarament per Marta Pascal (l’hemeroteca n’és plena, d’elogis a l’ara líder del PNC) i va ser, és clar, qui va apostar per Carles Puigdemont com a relleu seu a la presidència de la Generalitat. Potser el més còmode és fer de pare i quedar-se quiet. Sobretot quan, acostumat a sumar, ara del que es parla és de separacions. Me l’imagino d’acord amb la diagnosi d’un, amb les formes de l’altre i potser entenent els motius de la que fa tres. Potser el més còmode, deia, és el silenci. Però em sobta. No sol tenir pèls a la llengua.