Unitat necessària i obligada

Aquests dies el conjunt de la societat catalana ha rebut un bany de realisme. Els dirigents polítics de l’independentisme estan en presó o a l’exili i, més enllà d’engrunes de llibertat, a priori els esperen anys d’ostracisme polític actiu. Tothom pot veure que a qualsevol cap de brot de lideratge del nacionalisme català o del sobiranisme l’Estat Espanyol, com correspon a tot estat centralista repressor, li talla el cap; cas de Laura Borràs. Ara la gent del carrer, els veïns, els treballadors i els jubilats, els pagesos i els comercials, per conèixer bé la violació política comesa contra la Laura Borràs no els costa gens saber que el seu “delicte” administratiu és el més comú en el món de l’administració local i en els més diversos afers econòmics. Que els informes policials, tot i afavorir-la, se’ls passen per l’aixella.

És positiu cercar aliances per ser més forts. Només faltaria! Si miréssim amb qui van pactar Macià i Companys ens enduríem una sorpresa majúscula, amb una premissa clau, mai no van renunciar als punts bàsics del seu programa polític: republicanisme i catalanisme. Els possibles aliats de l’independentisme són plurals, es mouen a dreta i a esquerra de la centralitat política, que ara per ara és ERC i Junts per Catalunya. Aquesta centralitat explica els moviments de fons que apareixen de forma creixent en l’escenari polític. Des de sectors del moviment obrer, s’hi acosten amb el convenciment que una Catalunya lliure i democràtica els atorgaria un increment salarial, millors condicions de treball, serveis socials, mèdics i culturals, així com un futur per als seus fills. El contrapès de l’Espanya oficial que dilapida i fagocita tots els recursos cap a Madrid es fa cada cop més evident. Si anem al teixit empresarial –cal recordar que el 95 % d’aquesta Catalunya és de petita i mitjana empresa–, cada cop és més manifesta l’opció majoritària independentista dels empresaris catalans. Els de debò, els que creen riquesa pel seu esforç, mèrits i dinamisme, no el fals empresari que viu de l’Íbex i del BOE.

Hom ha pogut viure i veure amb la pandèmia de la Covid-19 que en el món d’avui un estat de mides humanes és més eficaç, just i resolutiu per fer front a tot tipus de problema que no un projecte polític fracassat com és el Regne d’Espanya, apuntalat amb la repressió i una democràcia permanentment feble. Un Estat que té un descrèdit gegantí, per la disbauxa luxuriosa d’un ex-rei corrupte i un monarca afeblit per les sospites de connivència amb fets del seu pare, així com una actitud partidista excloent vers els catalans per haver avalat una causa general contra el poble independentista de Catalunya, majoritari al Parlament, i encara més, per encoratjar la violència i la repressió.

Les adscripcions ideològiques doctrinàries del segle XX no serveixen per al segle XXI. A les centrals sindicals com UGT, CCOO, Ustec, Unió de Pagesos, Intersindical, USO, etc., no els espanta el camí democràtic que segueix el conjunt del poble català cap a la independència, mentre que els que fins fa quatre dies en foren dirigents han caigut en mans del centralisme més ranci o, fins i tot, arriben a situar-se en l’extrema dreta. De pena i fàstic.

Hi ha un element nou per entendre el present: la informació. La informació en el món actual, afortunadament, ja no és patrimoni absolut dels de sempre, dels Godó i els amos de diaris. Avui les xarxes socials desmunten en qüestió de minuts les errònies o tendencioses línies editorials dels diaris del sistema del règim del 78. Aquells periodistes que pontificaven ahir, avui els seus pretesament doctes anàlisis cauen en la indiferència. Tothom qui vol opina i comunica; les xarxes socials, més enllà de la impunitat – aquí la misèria legislativa de l’Estat espanyol regna com sempre, malament i desfasat–, són llibertat. I la llibertat és un do que quan hom el té no el vol perdre. Els partits del país, no sucursals de Madrid, no han entès que per a ells no som adversaris, sinó enemics. Que metafòricament amb les armes de la Constitució del 78 ens han declarat la guerra. Armes de foc en forma de lleis al seu albir.

Tot això té una resposta: unitat. Unitat política. Vol dir lluitar internament amb els adversaris, però saber que els enemics nostres ho són del dret democràtic dels catalans a decidir el seu futur. El present i el futur es basa en acords amb els partits nacionals, al govern o a l’oposició, sense falsos purismes elitistes, ni de la CUP , ni menys dels aliats d’en Valls. És obligatori i necessari defensar el substancial comú: el republicanisme i la independència.