Tribuna
L’orgia de la decadència
L’època és d’absoluta confusió, diguin els necis el que els agradi mentir. El problema avui és la difícil sostenibilitat de la veritat, atès que el discurs s’ha implantat com la màxima expressió dels governs, i ja no són els fets els que determinen el criteri de la realitat. El màrqueting polític ha mutat el sistema de les democràcies, a l’extrem que ja no s’elegeix els millors, com exigien els clàssics atenesos, sinó els pitjors, els mediocres, els que falsegen les cosesamb la perversió del llenguatge i del discurs. És a dir, la veritat es mesura des de l’interès, no des de la pròpia percepció de si mateixa. Per això avui, en lloc d’estoics, ens fastiguegen els sofistes.aquells que creaven la seva veritat segons les seves exclusives conveniències. A això s’ha arribat per la via del relativisme moral, el pitjor càncer del segle XXI, en el qual s’ha implantat la mort de tota moral i l’ofec de les categories de conducta personal i social.
El resultat no podia ser cap altre que el deteriorament de la legitimitat del poder, la fallida de l’autoritat segons la seva pròpia naturalesa i el desbordament de les conviccions humanes segons l’objectiu egoista del poder i dels estats, en conseqüència. Només així s’explica –no dic que ho justifiqui– l’afirmació terrorífica de Goebbels: “La veritat és el màxim enemic de l’Estat.” Una desintegració brutal de les categories morals dels governs i dels senyors que es serveixen de l’Estat. Es pot assolir credibilitat en aitals governants? Els esdeveniments que vivim demostren que la seva credibilitat és igual a zero. Serà la rectitud de les actuacions, la justícia de les decisions, el respecte escrupolós de la llei, el que faci arrelar els fonaments de l’autoritat respectable. La darrera conclusió hauria de ser: Són legítims uns governants que perverteixen les categories morals segons les seves conveniències? És admissible un dictat absolut en el pervers sistema antitètic comunista-capitalista de la República de la Xina? Cal creure’s una sola de les seves asseveracions en vista de la perversió de les normes morals i del respecte als seus ciutadans? I, en un altre ordre de coses, pot legitimar-se un sistema electoral falsificat en nacions com Veneçuela, on imperen els perversos interessos del narcocomunisme? Dos anys vaig dedicar la dècada dels vuitanta a estudiar les revolucions centreamericanes (El Salvador, Nicaragua, Cuba…) i la meva conclusió –amb materials i testimoniatges de primera mà– va ser que es tractava d’una gran mentida. Igual que menteixen els de Podemos, predicant l’oposat al que practiquen. Res de bo pot succeir-se del bracet de Chávez, Maduro i Veneçuela. I entre nosaltres no falten els idiotitzats per aquesta ingent mentida social i política.No és que Trump sigui exemple de res en l’ordre moral, ni la seva conducta precedent va ser un exemple d’empresari. Ni l’Argentina postperonista que tant veneren alguns de la ventrada podemita. Què se’n deriva, d’aquesta dissolució de categories? La confusió, les lluites socials, la violència i, finalment, en casos extrems, la guerra. Perquè els mandataris són els qui van violar les regles, els qui van confondre les normes, els qui van mentir els ciutadans i els van conduir al miserable engany “democràtic”, del qual només se segueixen maldats i desgràcies. En aquest ordre de coses, qui esclarirà i quan l’origen de la Covid-19, la raó del seu tardà avís per la Xina; l’actuació poc definida de l’OMS; l’ús que alguns han fet de mesures extremes de confinament, fins i tot sabent l’hecatombe econòmic i social que aitals mesures produirien. Les garanties morals en les decisions dels governs, com l’espanyol, manquen de tot fonament, atès el recurs sistemàtic a la mentida, que àmpliament van acreditar en una infame campanya electoral última.Metafísicament és impossible que ningú atorgui allò del que manca. Pur Aristòtil, pur Ciceró. Quines garanties Pedro Sánchez, o Pablo Iglesias, o determinats insuficients i impreparats governants i “ministrillos”? Aquesta crisi de conductes personals proveeix d’escepticisme una societat farta de paraules i famolenca de fets. Facta, non verba, caldria instal·lar en el vestíbul de les institucions de l’Estat, en la seu parlamentària de la Democràcia, o en la portal dòric de la Moncloa Sense credibilitat no es pot seguir, és inútil governar.
Malauradament, la pandèmia del coronavirus ha posat en clar moltes coses, fins al punt de forçar la Constitució, la demolició en marxa de la monarquia, la fanfàrria mediàtica sanchista d’egolatria desmesurada, la perversa utilització dels òrgans de govern i legislatius, la crueltat de tantes mentides d’ús comú. En particular dues coses m’han alarmat: l’ús pervers del llenguatge i dels partits polítics que accionen la manipulació del discurs, i la pràctica evidència que fiscalment existeixen tres Espanyes: la privilegiada (País Basc i Navarra), la millorada (aquest Madrid cap de polp empobridor del territori peninsular i paradís fiscal per a ruïna de les comunitats autònomes) i l’ordinària, en la qual queda consignada la resta, i molt particularment els territoris de l’antiga corona catalanoaragonesa. Els que aporten gairebé la meitat del PIB nacional, al furgó de la cua. Algú s’ha interrogat sobre la sostenibilitat d’aquest aclaparador desequilibri? Julián Marías a partir de 1939 postulava ja la “tercera Espanya”, la síntesi de les altres dues del conflicte. Lluny d’aquesta solució, avui està naixent paradoxalment aquesta tercera Espanya desequilibrant i desequilibrada.