No toqueu l’especulació

Fa vint-i-cinc anys, als llogaters, se’ls veia gairebé com uns animalets curiosos: “Santa innocència! Si et surt igual pagar una hipoteca!” En aquest país d’immobiliàries i constructores vetllades pels fons d’inversió, la propietat privada del sostre no és una opció lliure, sinó un tòtem. Sense defallir, s’ho treballen per tòrcer el dret de tenir un habitatge digne fins que esdevingui dret de tenir un títol de propietat del sostre.

Un tipus d’interès baixet i incentius fiscals –pagats també per les butxaques dels tanoques dels llogaters– per poder guanyar marges indecents amb els somnis de treballadors que volen ser propietaris d’alguna cosa. I així, arreu de Catalunya sorgien promocions com a bolets, en sèrie. Sense balcons on estendre la roba o amb vidres impossibles de netejar per fora. Una nova lletjor arquitectònica que competeix amb la del Bucarest soviètic, i en contrast amb la modèstia airejada de la caseta i l’hortet republicans. Tot plegat solament són totxos. Un sostre que no li caldrà a ningú quan emprengui l’últim viatge i, cada cop més sovint, herències enverinades.

I va arribar el 2008 immobiliari, que va deixar el 40% dels infants catalans a la pobresa. Sense capacitat de compra ni de pagar les hipoteques i mentre a bona part del territori milers de cases s’aterren en solitud i els pobles es tanquen, a les ciutats se situa el lloguer al centre de l’escenari. Els voltors de l’especulació s’hi tiren a sobre, esperonats pel turisme. Els llogaters s’organitzen i, amb el suport d’ERC, CUP, En Comú Podem i 4.000 associacions, acorden amb el govern de Torra una llei clau: aturar l’escalada dels preus i així garantir el dret bàsic a l’habitatge. Arriba al Parlament i el PP, Ciutadans i Junts per Catalunya li claven el fre de mà. I ja ho sabíem que l’especulació no entén de límits ni de drets. Mitja vida pagant lloguer lliurament. Ara no ens farem enrere!