Del dret penal de l’enemic a l’amnistia

La idea del dret penal de l’enemic la devem al jurista alemany Günther Jakobs, que el 1985 va suggerir la distinció entre un dret penal per als ciutadans i un dret penal per als enemics de la societat, que té per objectiu combatre els perills pels quals l’Estat se sent amenaçat i castigar-los per totes les vies que tingui a l’abast. És un dret penal d’autor en què el judici es veu contaminat per les idees de l’acusat. Els pilars d’aquest dret penal fet a mida se sustenten en accions com l’anticipació del càstig per un acte que pot ser comès en el futur, la desproporcionalitat de les sentències, la flexibilització de garanties penals (com la presó preventiva) i la descripció vaga d’alguns dels delictes (com el de sedició, per exemple)

.

Sembla que la Causa especial 20907/2017 i la sentència que va dictar el Tribunal Suprem hi encaixen com l’anell al dit. Andreu Van den Eynde va esgrimir aquest concepte en les primeres sessions del judici i ho van fer també altres advocats com Marina Roig. Una causa general contra l’independentisme, contra la dissidència, que s’articula sobre aquest supòsit: els delictes s’ajusten als fets i no els fets als delictes. En tot aquest afer, la fiscalia hi ha jugat un paper molt rellevant. És qui inicia l’operació Catalunya sota la batuta del devot ministre Fernández-Díaz, amb personatges com el tinent coronel Baena, que investiga en secret i de forma preventiva delictes que no han estat comesos però que serviran per a la futura instrucció. El 2017 és el fiscal general de l’Estat qui, després dels fets d’octubre, es querella per rebel·lió i l’Audiencia Nacional –un tribunal d’excepció– ordena l’ingrés en presó provisional sense fiança dels líders independentistes.

L’acusació de rebel·lió que defensa la fiscalia permet de mantenir-los en presó provisional; un concepte eteri que no existeix en la jurisprudència de molts altres països i facilita, ni més ni menys, alliberar Puigdemont quan és detingut a Alemanya. La sentència, però, els condemna per sedició, una figura penal del segle XIX que es deixa d’aplicar en el marc militar i es comença a fer servir contra civils per subjugar els incipients alçaments populars i obrers pel bé del manteniment de l’ordre públic. Un i altre delicte responen a aquesta descripció de vaguetat.

Si parlem en termes de victòria, no és la fiscalia qui guanya el judici del procés. Afavorint les tesis de l’advocacia de l’Estat, el tribunal va excloure la rebel·lió i va desmuntar el relat de violència i alçament que van defensar els fiscals. Això sí, l’esquadró va ser bel·ligerant gairebé tant com Vox i va demanar penes de fins a vint-i-cinc anys o l’acompliment de la meitat de la condemna abans d’accedir al tercer grau. Amb el punt d’honor tocat, la fiscalia ha continuat la guerra pel seu compte, recorrent contra el 100.2 i el règim de tercer grau, encara que siguin mesures que s’ajusten a l’estricte compliment del dret penitenciari, que es regeixen per criteris tècnics i tenen per missió reinserir socialment els reclusos. En els escrits, el ministeri públic relata que els presos i les preses no han fet cap programa de reeducació i continuen sent independentistes. Sembla gros, però així ho deixen dit.

La designació de l’exministra de Justícia, Dolores Delgado, com a fiscal general de l’Estat no ha servit per rebaixar la bel·ligerància i els fiscals continuen actuant com un cos d’elit, sabedors que, encara es depengui orgànicament de l’executiu, no estan obligats a obeir-lo. A hores d’ara Sánchez ja ha comprovat que vantar-se’n –micròfons de RNE: “Qui controla el ministeri fiscal? Eh? Qui el controla?”– no és una aposta segura. La judicialització de la política té cabals propis i recorreguts molt coercitius.

Mil dies després de l’entrada en presó dels líders independentistes i tenallada la via de la reinserció penal, cal exigir l’amnistia al govern espanyol. Una llei de l’oblit per posar el comptador a zero, abandonar la via de la repressió ad hoc i tornar a la política un conflicte que és polític. L’alternativa és la constatació que la justícia és arbitrària i compleix aquesta perversió del dret penal de l’enemic: aplicar el càstig que convingui per mitigar qualsevol amenaça. Perquè respondre amb deixos d’autoritarisme traspua, també, la profunda sensació de fragilitat de l’Estat.