L’estiu amb Monika

Harry treballa com a repartidor d’un magatzem i Monika ho fa en un comerç d’aliments. En un cafè, Monika demana foc a Harry (al noi li costa encendre un llumí) i li comenta que aviat començarà l’estiu i que no s’hi hauria de treballar abans de dir-li de cop: “Anem-nos-en per no tornar i veure món.” Poc temps d’haver-se conegut, arribat l’estiu, Monika i Harry deixen la feina i se’n van cap a una de les illes on Ingmar Bergman hi va rodar tants dels seus films. A Llanterna màgica, el seu llibre de memòries, el director suec evoca l’ambient eufòric i carregat de sexualitat en què, durant tres setmanes intenses, va rodar-se Sommaren med Monika (1952) i també que, per un defecte del revelatge que va ratllar els fotogrames, van haver de tornar-ho a filmar quasi tot: “Vam vessar llàgrimes de cocodril, però ens vam alegrar en secret de la prolongació de la nostra llibertat.” Bergman, que aleshores tenia 34 anys, i Harriet Andersson, que va encarnar Monika amb 20 anys, van lliurar-se a l’atracció recíproca. I és així que, com si l’acariciés, la càmera va filmar el cos de l’actriu amb extrema sensualitat, mostrant la seva nuesa torrada i salada mentre Monika i Harry s’estimen en la plenitud de l’estiu. La relació amorosa del director i l’actriu no va durar gaire més després del rodatge. Això mentre que, amenaçat per la presència d’un examant de Monika, l’amor fulgurant dels protagonistes s’esvaeix amb els dies que passen i els problemes de supervivència. Estant ella embarassada, tornen. Harry reprèn la feina, ara amb la idea de procurar pel futur de la família, mentre que ella no suporta la rutina domèstica i la precarietat lligada a la seva condició social. Bergman va atrevir-se a mostrar sense moralisme que Monika abandona l’home i la criatura després de mirar desafiant la càmera i així a nosaltres, els espectadors, que la mirem. El director va dir que va ser un gest espontani, intuïtiu, de l’actriu. Aquesta mirada de Harriet Andersson, que transgredeix la convenció clàssica de no mirar a càmera, és un acte fundacional del cinema modern. S’han fet després moltes altres mirades que ens interpel·len, mentre la seva, que potser buscava la de Bergman, es manté enigmàtica. Continuarà: demà, La rayon vert, d’Eric Rohmer, 1986.