‘Cléo de 5 a 7’

Agnès Varda va explicar que, un estiu de primers dels anys seixanta, va passar unes vacances en una casa a prop de Canes amb Jacques Demy, el seu company, i la parella que aleshores formaven Jean-Luc Godard i l’actriu Anna Karina. D’aquesta última recordava que, a vegades, deia com en una lletania: “Què puc fer? No sé què fer”. No sé si, juganera, Varda s’ho inventava tenint present que el personatge d’Anna Karina diu el mateix quan comença a avorrir-se a Pierrot le fou. El cas és que devia ser un temps abans d’aquestes vacances que, per amistat amb Varda, Godard i Anna Karina va actuar en un curt burlesc, Les fiancés du pont Mac Donald, de la cineasta, que va incloure’l parcialment a Cléo de 5 a 7 (1962) per alleugerir el dramatisme d’un film sobre una dona en espera d’unes proves mèdiques relatives a un possible càncer. Com indica el títol del film, Varda segueix la cantant Cléo (Corinne Marchand) durant dues hores (reduïdes als noranta minuts del metratge a la vegada que el muntatge sembla escurçar la temporalitat de les accions) de la tarda d’un 21 de juny, dia en què, justament, hi ha el pas de la primavera a l’estiu. Tot sembla lluminós i florit en un París filmat amb aquell esperit de la nouvelle vague que fa que una ficció s’introdueixi en la vida de la ciutat sense alterar-la; en contrast, Cléo du dins seu una angoixa sentint l’amenaça de la mort. Varda va explicar que van inspirar-la unes pintures de Hans Baldung Grien que il·lustren el tema de la Vanitas (símbol de la fugacitat de la vida i de la futilitat dels plaers mundans) amb la imatge d’una jove abraçada per un esquelet: la bellesa polposa i la mort ossosa. Cléo sembla molt atenta a la seva aparença, mirant-se als miralls i creient-se objecte de les mirades alienes. Fins que, contrariada per la lletra d’una cançó ploranera composta per a ella, canvia de vestit, es treu la perruca i surt al carrer. La càmera comença seguint-la amb un traveling i va observant-la, però el muntatge ho alterna amb imatges corresponents a la visió subjectiva de Cléo, que així passa de ser objecte contemplat a subjecte que mira. A través del personatge, una cineasta afirma que ella mira el món com a dona. Continuarà: demà De sobte, l’últim estiu, Joseph Leo Mankiewicz, 1959.