Ombres d’agost
‘De sobte, l’últim estiu’
Estic vivint en una casa on, segons m’han explicat, un home va despertar-se de la migdiada i, en obrir una finestra, va interrompre el rodatge de De sobte, l’últim estiu (Suddenly, last Summer, 1959). Evidentment, no importa si la cosa no va anar ben bé així: imprimirem, doncs, aquesta petita llegenda. El cas és que, fa poc més de 60 anys, una troupe de Hollywood va desembarcar a Begur per rodar-hi part d’aquest film dirigit per Joseph Leo Mankiewicz en què, adaptant una obra teatral de Tennessee Williams, una dona rica (Violette/Katharine Hepburn) vol tancar la seva neboda (Catherine/Liz Taylor) en un centre psiquiàtric i que, a canvi d’una donació, un doctor (Monty Clift) la lobotomitzi. Catherine, traumatitzada, no recorda què va passar quan, l’últim estiu, el seu cosí Sebastian va morir durant unes vacances en un lloc innominat de la costa nord-africana; però la seva tia, mare del difunt, tem precisament que ho recordi. Les escenes rodades a Begur corresponen justament a la visualització del record que, finalment, emergeix en Catherine empesa pel doctor, que, enamorat de la noia, desconfia de Violette. Depredador com la mare, que té un jardí amb plantes carnívores, Sebastian satisfeia el seu desig homosexual (socialment amagat i és així que s’ha de tenir present que les obres de Tennessee Williams aborden els efectes de la repressió sexual) pagant a noiets pobres de llocs llunyans. Catherine recorda, doncs, com Sebastian intentava fugir d’una multitud de nois (uns begurencs amb la cara embetumada) que, per un carreró costerut, van perseguir-lo fins a encalçar-lo, matar-lo i, s’insinua, esbocinar-lo i potser devorar-lo com en un ritual. Els censors franquistes van escandalitzar-se en veure el film: encara que el lloc no s’identifica amb Begur, van considerar que, a més de repugnar-los el tema, aportava una imatge de primitivisme i de misèria. No va poder-se estrenar a l’Estat espanyol fins després de la mort de Franco. Però el rodatge d’una pel·lícula deixa empremtes. A Begur encara hi ha qui se’n recorda, de Liz Taylor, de la qual Josep Carreras, fotògraf del poble, va fer-ne unes fotografies esplèndides. Qui no va venir va ser Katharine Hepburn, però ella fa la cadena. Continuarà: demà, Summertime, David Lean, 1955.