Missatges reveladors

Hi ha dos trets comuns en la “medi­ació” que el lehen­dakari Urku­llu ha inten­tat entre els governs català i espa­nyol en les dues eta­pes en què ho ha pro­vat (durant els governs Puig­de­mont/Rajoy i durant els governs Torra/Sánchez). El pri­mer és que, en rea­li­tat, la medi­ació no va arri­bar a ser mai una medi­ació. Si un repassa l’ampli dos­sier que aquest diari va publi­car el dia 1 d’agost pas­sat (cor­res­po­nent a les con­ver­ses d’ell amb els dos governs l’octu­bre del 2017) i el que publi­quem avui (amb les con­ver­ses que també va man­te­nir els anys 2018 i 2019), és difícil de sos­te­nir que en rea­li­tat hi hagués cap nego­ci­ació o medi­ació en marxa, per més que el lehen­dakari ho intentés, que ho va inten­tar. No sem­bla que en cap moment ni al govern de Rajoy ni al govern de Sánchez li interessés de veri­tat una medi­ació. Més aviat em sem­bla, conei­xent ara els mis­sat­ges d’aques­tes dues eta­pes, que el que al govern espa­nyol li interes­sava bàsica­ment era una renúncia a l’1-O i al que repre­sen­tava per al govern català. “La solución ha lle­vado al Estado a tener que res­pon­der de la única manera posi­ble”, li deia el líder del PSOE, Pedro Sánchez, a Urku­llu l’octu­bre del 2017 a l’hora de donar suport al 155 de Rajoy. I és evi­dent que la pro­posta que avui conei­xem que va fer Urku­llu un any més tard, el desem­bre del 2018, al ja pre­si­dent Sánchez i en ple govern Torra (pro­po­sant una con­sulta a Cata­lu­nya sobre una pos­si­ble nego­ci­ació) va aca­bar en no res. Les nego­ci­a­ci­ons d’Urku­llu van aca­bar essent sobre­tot –o s’hi van aca­bar con­ver­tint– una pressió més sobre els inde­pen­den­tis­tes. La pri­mera con­clusió, deia, és aquesta. La segona, que només la sap del tot el mateix lehen­dakari, és l’objec­tiu de les con­ver­ses. Urku­llu bus­cava, segur, un acord entre els governs català i espa­nyol, abans i després de l’1-O. Però pel con­tin­gut dels seus mis­sat­ges hi ha poc marge d’error per no inter­pre­tar que el lehen­dakari bus­cava també que el procés català en favor del dret a deci­dir (que és també en favor del dret a l’auto­de­ter­mi­nació) no afectés Euskadi. Vaja, que cadascú defen­sava els seus interes­sos.