Por i sentit del deure

La pandèmia que ens ha afectat i encara ens afecta ha tingut diverses respostes per part de la població. Podríem dir que ha fet sorgir dos sentiments que apareixen, sols o combinats: la por i el sentit del deure

La por es la conseqüència lògica de les persones que han vist morts com a resultat del coronavirus. Durant el confinament, sobretot, ens adonàvem que sortir de casa per donar un tomb o per anar a comprar queviures podria significar la mort. I amb la mort no s’hi juga. Però una majoria de la població no s’ha trobat prop d’aquestes situacions finals. En tot cas, un parent llunyà o un conegut. Des d’aquelles primeres setmanes el sentiment de por s’ha reduït notablement o ha desaparegut del tot

El sentit del deure no és incompatible amb la por. Entenc per sentit del deure el compliment de les normes de les autoritats municipals, governs autonòmics o govern espanyol. El sentit del deure impulsa a obeir els consells o les imposicions de l’autoritat. Però les normes que aquestes han donat han arribat a la població en forma de disposicions complexes, deslligades, sovint contradictòries i modificades en un període curt de temps, de manera que el que diuen avui a la tarda les ràdios i televisions no coincideix amb el que diuen els diaris de l’endemà. Les persones amb sentit del deure no han tingut gens fàcil complir amb el que els demanaven i han preferit quedar-se a casa en unes vacances forçades, poc atractives.

El personatge que preocupa més es aquell que no s’acaba de creure el que diuen els mitjans de comunicació, creu que tot plegat es una exageració i actua com el que pensa: no porta mascareta perquè li molesta, no respecta la distancia recomanada, perquè els amics són els amics, els que estan al costat seu. Les normes dictades li semblen excessives i només compleixen quan poden anar acompanyades per una sanció.

La pandèmia ens ha mostrat dos fenòmens: un de positiu i un de negatiu. El negatiu està representat per aquelles persones, definides en el darrer paràgraf, aquelles que prescindeixen de les normes i que fins i tot presumeixen de no complir-les. N’hem vist una bona pila pel carrer o per la televisió. L’aspecte positiu és que, quan ens hem adonat que el virus era global i només s’acabaria amb una vacuna, la reacció dels laboratoris farmacèutics ha estat posar-se a treballar com mai ho havien fet, prescindint d’horaris i de dies de festa. I s’espera que hagin trobat la vacuna el 2021 o fins i tot abans. Potser ho han fet perquè el descobriment pot tenir un valor incalculable, però això em preocupa ben poc. Els laboratoris responsables del descobriment hauran de fer centenars de milions de vacunes. I faig curt, ja que el maleït virus ha arribat fins al darrer racó de la Terra. No hi ha país al món que no s’hagi trobat amb població infectada, amb malalts i amb morts. En altres circumstàncies, la vacuna hauria trigat anys a trobar-se. És el que va passar amb el virus de l’Ebola i de la sida, ja que van afectar només uns milers de persones. Actualment hi ha centenars de científics de laboratoris farmacèutics, xinesos, nord-americans, britànics i alguns de catalans, entre d’altres, que treballen tant com calgui per aconseguir la desitjada vacuna com abans millor.

D’aquí a uns anys, el coronavirus es podrà curar com la grip o una pulmonia, espero. El descobriment dels antibiòtics va allargar deu anys la vida de la població. La vacuna de la Covid-19 potser no l’allargarà, però no l’escurçarà.