Opinió

Ombres d’agost

‘Summertime’

Provinent d’Ackhand (Ohio), Jane Hudson (Katharine Hepburn, pròxima a la cinquantena) arriba a Venècia amb el somriure ample i una càmera de súper-8 per filmar com a amateur la ciutat que, des de feia temps, somiava visitar. Jane va descobrint Venècia, o potser va admirant-la satisfent el desig de recórrer els llocs prèviament coneguts en imatges postal, mentre filma els canals i els palaus. La mirada, doncs, del turista. Allò que veu a través de la càmera potser és un clixé: fotografiem o filmem imitant les imatges que formen un imaginari? Passejant per carrerons fora del circuit habitual, arriba a entreveure, com hem cregut fer-ho molts visitants de la ciutat, una realitat més enllà de “l’esbarjo sobre l’aigua”, tal com defineix Venècia un vell turista nord-americà amb el qual Jane coincideix al vaporetto? No és clar, de fet, fins a quin punt el mateix David Lean (que encara havia d’abordar les superproduccions dels seus films èpics amb espurnes intimistes) només va filmar bellament, això sí, una tòpica Venècia turística o si hi batega certa vida de la ciutat a Summertime (1955), de la qual anoto el títol original obviant la catalanització que se n’ha fet del castellà: Locuras de verano, un exemple de la tendència dels distribuïdors espanyols a dir més del compte. Les “bogeries d’estiu” serien les que Jane Hudson fa amb un italià que, situat a la taula de darrere seu en un cafè de la plaça de Sant Marc, li mira tot primer les cames. Sentint la mirada, la dona es resisteix al seductor, encarnat per Rosanno Brazzi poc després de ser el comte decadent del qual s’enamora de manera boja i fatal “la comtessa descalça”; però el retroba al taulell d’una botiga d’antiguitats i així comença una història condemnada a ser efímera. Enamorant-se, deixa la càmera, que un nen salva de l’aigua quan, filmant de reculons, Jane cau en un canal en una escena que va costar-li cara a Katharine Hepburn perquè hi va contraure una conjuntivitis crònica. Aleshores potser el film encara cau més en el clixé (oh, l’amor que, a Venècia, arriba a una soltera madura que no sabia que el buscava) si bé Lean sempre va filmar amb delicadesa les “breus trobades” que acaben amb un tren que se’n va. Continuarà: Demà Unrelated, Joanna Hogg, 2007.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia