Gent

Un dels moments estel·lars de la humanitat va tenir lloc el 8 de març del 2017 al Camp Nou. Neymar da Silva Santos Júnior va jugar el seu millor partit amb el Barça i va remuntar el 4 a 0 que el PSG li havia clavat en l’anada dels vuitens de la Champions. L’endemà els diaris van obrir amb una foto de Messi amb el puny alçat com si fos un enxaneta. Cap diari es va poder resistir a la foto de Santi Garcés, un fotògraf del club a qui, per cert, el Barça li ha rescindit el contracte. I diuen, diuen, diuen, que després d’allò, Neymar va decidir marxar. El gol de Sergi Roberto que certificava la classificació, un dels moments d’èxtasi col·lectiu més bèsties que es recorden a Can Barça, el va fer el de Reus, però el van impulsar 100.000 ànimes. Hi ha un tipus de felicitat que només es pot viure en multitud i hi ha coses impossibles sense la comunió i, fins i tot, la intel·ligència col·lectiva. Aquesta experiència només és comparable a la d’un concert, sobretot els de rock d’estadi. Es pot ser íntimament feliç envoltat de centenars o milers de persones. El futbol sense públic i aquests festivals d’estiu amb mascareta i distància profilàctica ens porten aquesta nostàlgia. Vivim un estiu distòpic. I entre un estat d’alarma etern, la salvatjada econòmica, la por a viatjar i les amenaces de l’epidemiòleg en cap Quim Torra, hem convertit cada passeig marítim domèstic en una massiva comunió depressiva i les cues per accedir a la platja d’Aiguablava en la demostració que enmig de la multitud també ens podem sentir íntimament desgraciats i part de l’estupidesa col·lectiva.