No oblidar les víctimes

Avui es compleixen tres anys dels atemptats d’Alcanar, Barcelona i Cambrils. Una data, la del 17 d’agost del 2017, que quedarà gravada a la memòria per sempre més. La situació sanitària actual recomana no fer un gran homenatge. Segurament tampoc cal fer-lo cada any de manera solemne, però l’objectiu ha ser mantenir viu el record de les víctimes. De víctimes n’hi va haver moltes, no només mortals. I és l’atenció dels que van aconseguir sobreviure el que hauria de ser una prioritat per a les administracions. Deixant de banda la qüestió judicial dels responsables dels actes, molta gent tenim gravades a la retina les imatges de persones ensangonades al mig de la Rambla de Barcelona. Gent estirada a terra i corredisses policials per Ciutat Vella. Si nosaltres, que no hi érem, ho tenim ben present, què deuen sentir les persones que ho van viure en primera persona?

L’administració ha d’estar al seu costat. Sempre. No només quan es van acabar de produir els atemptats. Aquestes persones tenen dret a rebre ajuda psicològica i una compensació pel que els va tocar viure, i la resposta de l’Estat és, com a mínim, decebedora.

Han passat tres anys i, afortunadament, s’ha superat aquella psicosi que es va instal·lar en el subconscient general: tothom era sospitós i hi podia haver atemptats en qualsevol lloc. Però el perill no ha desaparegut. Per exemple, l’Ajuntament de Barcelona es va dedicar a posar impediments en forma de jardinera i altres ginys en determinats carrers per evitar l’accés de vehicles suïcides. Però això és el que ha de donar tranquil·litat en un món global en què l’extremisme pot ser a cada cantonada? Si algú té la intenció d’atemptar, amb una motxilla carregada a l’esquena i entrant al metro en té prou.

No es tracta de fer demagògia ni alarmisme. El que sap greu és que quan passa una tragèdia d’aquestes dimensions tothom s’hi bolca, però al cap d’un temps simplement entra a formar part de l’imaginari col·lectiu, del record. I hi ha víctimes. I això no es pot oblidar.