Estratègies

De la lectura de la Histoire mondiale de la guerre économique. (Ali Laïdi. Ed Perrin. 2016) i només centrant-me en el període de l’Antic Règim (segles XVI-XVIII) se’n deriven algunes constants que poden ser d’interès actual. Cal eliminar intermediaris. Florència el 1499 va enviar espies a la ruta de Vasco da Gama a les Índies per desplaçar Venècia de la intermediació amb els otomans i els àrabs. Per evitar pagar a aquests les duanes que sextuplicaven el preu, van aconsellar associar-se amb els portuguesos per tenir l’enllaç a Pisa.

Cal aliar-se amb l’enemic del teu enemic. Quan els venecians es van adonar que la ruta portuguesa de les Índies els prenia el monopoli comercial, es van posar més que mai al servei del soldà per combatre els portuguesos i els seus col·laboradors indis. Quan l’enemic es baralla, no el despistis. De fet, els portuguesos van guanyar la partida no només per la brutalitat armada, sinó perquè en les terres dels intermediaris àrabs, els avalots i les guerres entre faccions impedien excel·lir en el comerç. Els esforços dedicats a conflictes interns van significar un declivi definitiu de l’Orient Mitjà.

La força militar és un instrument econòmic. Quan el rei de Portugal encarrega a Almeida consolidar la xarxa comercial a l’oceà Índic li dona llicència per matar. Un darrere l’altre i per la força de les armes els portuguesos aconsegueixen tractats de pau i de subjugació per garantir el monopoli de les espècies.

Convé cercar els punts febles en la base social de l’enemic. Quan Gama va voler combatre els mercaders mappilas (musulmans de Kerala) que tallaven el pebre amb fang i sorra fins a estafar el 40% de la mercaderia, va prendre com a interlocutors els mercaders cristians siríacs establerts allà. El pebre portuguès arribava així amb una puresa del 95%.

Les iniciatives públiques, privades o mixtes tenen més possibilitats d’èxit si tenen una visió i una missió. Quan els Països Baixos van voler consolidar-se, tenien clara la lluita per la independència, la defensa dels valors del reformisme protestant contra l’obscurantisme catòlic i la disputa del monopoli del comerç global als portuguesos i castellans. A voltes, les estratègies per ser guanyadores han de ser discretes. Els holandesos, en el cas americà, optaren per una infiltració discreta en les rutes castellanes. Un escàndol el 1595 va mostrar com desenes d’homes de palla de la noblesa andalusa estaven al servei de comerciants flamencs a Sevilla.

La frugalitat sol ser guanyadora davant el faraonisme. La competitivitat dels mercaders holandesos davant dels francesos es basava en la sobrietat. On en un vaixell mercant els francesos necessitaven 25 homes guanyant fins a 20 lliures al mes, els holandesos ho feien amb 16 mariners guanyant un màxim de 12 lliures. L’estat va al darrere i al costat de les empreses si vol ser eficient. Aquest és el model holandès i en part el britànic. L’estat holandès encoratjà els privats a constituir companyies per llançar-se a la protoglobalització i els donaria suport. En canvi, el model francès de Colbert fou el contrari: l’estat anava al davant i feia seguir la societat civil. A curt termini fou un èxit, a mitjà termini un fracàs. Els estats usen les lleis a la carta. Així com en l’inici, quan els holandesos anaven contra els portuguesos, l’especialista en dret del mar Hugo Grotius defensà el dret de les nacions a comerciar arreu, va mantenir el contrari quan després Holanda va voler protegir-se dels emergents britànics.

El coneixement i l’empirisme són instruments per a la victòria. El filòsof anglès Francis Bacon, ell mateix accionista d’una companyia de comerç, va abonar que el coneixement i la informació eren la clau del poder. Per doblegar l’enemic es validen mètodes de pirateria. Els corsaris van ser pirates protegits per les potències marítimes per destrossar el comerç dels seus competidors. De manera que, fins i tot, les normes bàsiques del Consolat de Mar van ser incomplertes per passar a una llei de la selva on tot s’hi valia, fins i tot l’assalt de vaixells neutrals. A la història es troben constants fins avui; i per tant, lliçons que poden servir ara per a estratègies polítiques i econòmiques de país.