L’adéu de la marquesa

La mar­quesa de Casa Fuerte, també cone­guda com a Caye­tana Álva­rez de Toledo, és una experta a aban­do­nar el PP i a retor­nar-hi com si assumís el paper del fill pròdig. No acos­tuma a mar­xar en silenci. Fa cinc anys, quan va fer-ho per pri­mera vegada, la mar­quesa va etzi­bar que “en aquests qua­tre anys de majo­ria abso­luta, la democràcia no s’ha rege­ne­rat ni s’ha defen­sat”; una esmena a la tota­li­tat a la política del seu par­tit i una opinió ben kafki­ana per a una per­sona que s’havia man­tin­gut com a dipu­tada durant els “qua­tre anys de majo­ria abso­luta”.

Ara que el suc­ces­sor de Mari­ano Rajoy se l’ha treta del damunt, la mar­quesa ha decla­rat sobre les moti­va­ci­ons de Casado: “Em sem­blen des­a­for­tu­na­des i no les com­par­teixo.” I hi ha afe­git que “la dis­crepància no és sinònim de des­lle­ial­tat”. La decla­ració ante­rior podria ser accep­ta­ble per a qual­se­vol dipu­tat, sobre­tot si s’hagués gua­nyat l’escó a través de llis­tes ober­tes o dis­tric­tes uni­no­mi­nals. Però resulta que la mar­quesa no va entrar al Congrés d’aquesta forma, amb l’ingre­di­ent afe­git que va acon­se­guir els pit­jors resul­tats de la història del PP a Cata­lu­nya; i, per aca­bar-ho d’ado­bar, era la por­ta­veu par­la­mentària. Però la mar­quesa, a parer dels barons del par­tit, “anava per lliure”; i fa pocs dies, rabi­osa per la des­ti­tució d’un col·labo­ra­dor, es va dedi­car a cri­ti­car ober­ta­ment la per­sona que l’havia nome­nat a dit. No sabem si aban­do­narà el Congrés o si con­ti­nuarà com a dipu­tada. Sigui com sigui, sem­pre ens que­darà la mar­quesa; i aquesta, com els Bor­bons, sem­pre aca­ben tor­nant.