El millor dels candidats?

A finals de la setmana passada, en un mes d’agost atípic però amb novetats polítiques cada dia, ens arriba la notícia que a can Cs fan endreça i releguen Lorena Roldán, la que en el seu moment es va qualificar de digna successora de la ja no tan recordada a Catalunya, i encara menys enyorada, Inés Arrimadas. Diputada al Parlament i senadora a Madrid, Roldán va ser proclamada candidata a les properes eleccions catalanes ara fa un any per més del 86% dels afiliats. Una bona xifra, sens dubte, que, com a mínim en aquell moment, confirmava que el partit la tenia en alta estima i confiava en ella per remuntar els pobres resultats dels darrers comicis espanyols.

LA JA CANDIDATA DEFENESTRADA defensava fa pocs dies en una entrevista a la ràdio, en castellà com no podia ser de cap altra manera, que la decisió havia estat molt meditada, s’entén que per ella, i fruit del màxim consens entre la cúpula directiva de la formació taronja. Fent servir la ironia, però amb un to de veu que no podia amagar un deix de decepció, explicava que era conscient que s’utilitzaria la informació per crear escenaris de discrepància en el si de Ciutadans, cosa que no era certa, assegurava. Probablement, per als votants de Cs les explicacions de Lorena Roldán hauran estat suficients per justificar el canvi de candidat i potser, només potser, alguns s’hauran preguntat com és que la millor cap de llista de fa un any ara resulta que ja no encaixa en els projectes de futur del partit. O bé eren uns projectes amb una base molt poc sòlida o bé els interessos actuals són completament diferents dels anteriors. En tot cas, si a tots aquests dubtes hi afegim que la persona que la substitueix genera de tot menys una àmplia simpatia dins l’arc parlamentari, encara ho entenc menys.

CARLOS CARRIZOSA ÉS UN HOME provocador, de verb incendiari, poc o gens educat amb les institucions i menys amb els adversaris polítics, i un dels majors instigadors que a la cambra catalana s’hagi perdut el respecte i massa sovint s’utilitzi el crit i l’insult per intentar imposar determinats pensaments. El diputat ha esbroncat, ha assenyalat, ha faltat al respecte i ha menystingut tant com ha volgut sota l’atenta mirada d’una presidència que, al meu entendre, ha perdut la batalla perquè en el Parlament es torni a fer política d’alta volada i no vergonyoses baralles de bar. Per tant, davant un perfil com aquest, no trobo quina pot haver estat la poderosa raó per decidir, amb “ampli consens” i gens d’oposició d’unes bases que tampoc han estat consultades, que amb Carlos Carrizosa Cs traurà millors resultats que amb Lorena Roldán. Perquè malgrat que el discurs de la diputada tampoc ha estalviat acusacions i denúncies a tort i a dret, mai no ha superat els límits del sac de retrets carregats de fel i mala bava que Carrizosa aboca cada dia al Parlament.

O POTSER ÉS AQUESTA LA RAÓ. Recorden aquella famosa frase del ja pràcticament oblidat president Mariano Rajoy: “Cuanto peor, ¡mejor!”? En un moment com l’actual en què la crispació és el pa de cada dia, en què els rivals polítics s’han convertit en enemics i en què les diferències ideològiques no s’han de rebatre sinó que s’han d’anul·lar, per què no posar al capdavant algú que es vanti precisament de no tenir límits? Si les enquestes l’encerten, Ciutadans tindrà una greu patacada a les eleccions catalanes, i si l’objectiu és salvar els mobles, per què no fer-ho amb una cara que busqui l’enfrontament, que humiliï el contrari, que tensi fins al límit la corda del debat per intentar ofegar-lo? A altres formacions els va servir fa temps i encara viuen del rèdit de confrontar, d’imposar, d’odiar, de menystenir. Ara, tampoc els ha tremolat la mà quan ha calgut desfer-se dels elements menys amables. I, si no, que li ho diguin a Cayetana Álvarez de Toledo.

Aquest clima enrarit de bons i dolents, de rebentar les sessions, de gesticular exageradament i de desitjar presó a qui no la mereix, malauradament encara té públic. I votants. Tots ells són la gent que entén la política com l’art d’esclafar el contrari. Hereus de Maquiavel que no saben, o no ho volen, recordar que aquest personatge va servir els més poderosos però va morir sol, oblidat i repudiat per aquells a qui havia dedicat la vida.