Quan ets al mig del pas

Corria per les xarxes el nen de 10 anys Maxime. Cantava una vella cançó de Jordi Barre, el cantant català de la Catalunya Nord que ens havia emocionat temps enrere, Tant com me quedarà.

El programa era un concurs de màxima audiència al país de França, cosa que anunciava als quatre vents que hi ha un lloc anomenat Catalunya, amb una antiga llengua, la catalana, que el deep state dels francs ha amagat, com ha amagat Occitània, la Savoia i la llengua bretona.

Era molt significatiu que una reivindicació com aquella penetrés les llars franceses. Si servia o no per despertar els veïns del seu somni etern, podem ben aventurar-ho: no. Els francesos, l’Estat profund de la Patrie, des dels temps d’aquells finals del segle divuit, va veure de seguida que li calia esbrossar tot allò que no fos provinent d’una poderosa nissaga reial que ells mateixos havien fet desaparèixer amb el crit de “Liberté, égalité, fraternité” però que encara actuava amagada en els seus actes. Que volien que pervisqués en ells la llengua de la France, la dels reis soterrats però ben poderosos.

Emparada amb la força de la Révolution, la llengua del poder, d’un París immens, va penetrar els cors dels francesos i franceses. I facilità que la llengua francesa triomfés per damunt dels altres miserables parlars de la pagesia, que s’escampés per tot el territori. No en va la consigna republicana havia sigut i era amb la llengua eterna, “Liberté, égalité, fraternité”. La llengua del Nord poderós. Amb fetilleries i màgia política de la bona, van enterrar aquell parlar dels trobadors medievals, aquella sacra penyora de la terra que volien lliure.

Abans de tot això, just el 1659, el poderós rei Sol, Lluís XIV de França, va pactar amb Felip IV, de la casa d’Àustria i monarca de diversos regnes, comtats i llogarets, l’acabament d’una guerra que va durar trenta anys amb mercenaris arreplegats de sota els ponts a qui van posar un fusell als dits i que enviaren a matar enemics al front, és a dir, a una colla de mercenaris que els esperaven, en fila horitzontal, ben recta, per lluitar per una pàtria dels seus reis, asseguts als setials amb els peus damunt coixins. Una guerra de trenta anys que somogué un continent que no ha aturat mai els enfrontaments, armats o dialèctics.

En aquella guerra, els països de la corona catalanoaragonesa, sobretot el Principat, hi tenien un selecte lloc. Tan important que havien acabat fent-se protagonistes d’una subbaralla entre el seu monarca, Felip IV, de la casa d’Àustria, contra els orgullosos catalans, que impedien al rei traspassar la frontera per arribar a Salses, on els Borbons s’havien fet forts. El problema fou l’istme. Que, com explicava Heribert Barrera, Catalunya és a l’istme, al territori procedent de la trontollada que s’originà en ajuntar-se les plaques tectòniques formant un daltabaix, un esclat de muntanyes, amunt, que els humans anomenaren Pirineu.

D’Aquell 1640 al 1658, la serralada era al bell mig de les propietats reials, les dels Habsburg, les dels Borbons. I tot aquell territori, el que Felip IV volia traspassar, era al mig del pas, superb, alçat enlaire, amunt, cap al cel. Calia fer les paus, i els dos monarques van jugar-se a daus dues propietats: 1) el País de Flandes i 2) el Pirineu català. A Felip IV li va interessar més quedar-se Flandes i va cedir mig Pirineu al rei francès. De seguida van signar el Tractat dels Pirineus, que feia una ratlla invisible i mal feta al capdamunt de la serralada.

I la cançó que, des del vessant nord del Pirineu, el nen Maxime cantava, Tant com me quedarà, que emocionà un jurat de llengua catalana sota la bota dels francs, que emocionà tots els territoris de l’istme que un dia els Borbons i els Habsburg van voler trossejar, aquesta cançó és testimoni que, al cap dels anys, el Tractat dels Pirineus no aconseguí dividir-nos. Que la llengua catalana, traspassant serralades, lleis i agressions, es manté viva encara.