Monterroso

Joan Carles I, rei emèrit d’Espanya, símbol de la transició i dels 40 anys de democràcia espanyola, passa l’agost als Emirats Àrabs Units, un país amb una ídem perfectament descriptible i sense tractat d’extradició amb Suïssa, on l’investiguen per “uns certs esdeveniments passats”. Bàsicament per possible corrupció abans i després de deixar el càrrec, que ara ocupa el seu fill, que va trencar amb mitja Catalunya el 3 d’octubre del 2017. La mitja Catalunya, majoritària al Parlament de manera insistent, que té els seus líders polítics a la presó o a l’exili. I “els seus líders polítics” vol dir tot un govern de la Generalitat, a més dels líders socials, prova del nou de l’existència de presos polítics en aquest Regne d’Espanya de tant modèlica transició i democràcia. Tant modèlica, que el pare de la pàtria, el gran protagonista de la transició i 23 anys de democràcia a Catalunya, Jordi Pujol i Soley, serà jutjat amb tota la seva família –tota– per organització criminal. Així estem a les portes de setembre del 2020. I tot això, que és sobradament conegut i que, fins aquí, no aporta res de nou, no hagués estat possible sense la complicitat de molt bona part de la classe política i periodística. Polítics i periodistes que encara ara tenen una tribuna on, amb una alta dosi de superioritat moral, perdonen la vida, els uns, i veuen pixat i cagat tot el que no fan ells, els altres, fent de tap als seus fills –i nets-, condemnats a sous de misèria. Així que, en vista de les proves, jo m’abstindria de donar gaires lliçons de política i periodisme i aniria fent un pensament.