Contradiccions

Ni el pre­si­dent del govern cen­tral ni el del govern català han estat capaços de man­te­nir en el temps una acti­tud cohe­rent pel que fa a la gestió de la crisi pro­vo­cada per la pandèmia. Si Pedro Sánchez va apli­car l’estat d’alarma de forma gene­ral quan alguns ter­ri­to­ris no ho neces­si­ta­ven i ara, en canvi, amb la mateixa hete­ro­geneïtat vol accep­tar la seva decla­ració par­cial a demanda dels ter­ri­to­ris, Quim Torra li recri­mi­nava ales­ho­res el coman­da­ment únic i ara parla d’aban­do­na­ment quan la minis­tra d’Edu­cació diu que cada comu­ni­tat ges­ti­oni com li sem­bli la tor­nada a les aules aquesta tar­dor. La qüestió sem­bla que és mar­car per­fil propi, enco­ma­nar les pos­si­bles erra­des a l’altre i con­ti­nuar posant la ciu­ta­da­nia al final de l’esce­nari on es desen­vo­lu­pen un seguit de bata­lles polítiques, i on la que lliu­ren els socis i, per tant, ene­mics del govern català arriba ja a nivells d’escàndol en la major part de les car­te­res i ser­veis.

La set­mana que clou aquest estrany mes d’agost ha tin­gut altres con­tra­dic­ci­ons. Entre els socis del govern cen­tral, tan­ma­teix, ente­nen millor què sig­ni­fica no fer-se gaire mal, almenys pel que fa a les apa­ren­ces i pot­ser perquè el seu horitzó elec­to­ral és més lluny: el PSOE no parla dels obs­curs afers comp­ta­bles i per­so­nals que es van des­co­brint a l’entorn de la cúpula d’Uni­das Pode­mos, men­tre Ada Colau al·ludeix a una ins­tru­men­ta­lit­zació política con­tra el PSOE per abs­te­nir-se en el debat que a l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona ha conclòs amb la reti­rada de la meda­lla de la ciu­tat a Joan Car­les I, reti­rada que, per cert, s’ha produït perquè no han par­ti­ci­pat en la votació els regi­dors Parera i Valls, tot i que prèvia­ment havien vol­gut evi­tar el debat. Visca la coherència!

Però pot­ser la cul­mi­nació del sur­re­a­lisme s’anun­cia per a la set­mana vinent, un cop ja ha que­dat clar que el govern cen­tral es queda amb la per­for­mance diària de Fer­nando Simón, però delega les res­pon­sa­bi­li­tats en cada auto­no­mia. Enco­ma­nada la gestió de la tragèdia (és el que volíem, no?), el govern català, que ha tri­gat una mica més del compte a tan­car prostíbuls, exte­nua la ciu­ta­da­nia i bona part de l’empre­sa­riat amb mesu­res aquí i allà que després, per bar­ris, són anul·lades pels jut­ges. Entre aques­tes mesu­res reclama reduir l’acti­vi­tat social, que sols podrà agru­par màxims de deu per­so­nes, excepte a l’escola, la feina o el trans­port. Però vet aquí que tot seguit es diu que, per des­comp­tat, això no afecta l’exer­cici del dret de reunió i mani­fes­tació, sem­pre que en aques­tes acti­vi­tats es pren­guin les mesu­res higièniques ade­qua­des.

És evi­dent que aquesta excepció feta expres­sa­ment pel pre­si­dent del govern català a finals del mes d’agost té un objec­tiu con­cret i deter­mi­nat: la Diada de l’11 de Setem­bre. El règim cons­ti­tu­ci­o­nal del dret de reunió i mani­fes­tació, desen­vo­lu­pat en una llei orgànica de 1983, no es refe­reix a aque­lles agru­pa­ci­ons de pri­vats rea­lit­za­des en raó dels seus interes­sos par­ti­cu­lars: un comitè d’empresa o una festa d’ani­ver­sari, per més mul­ti­tu­dinàries que siguin, no són des­ti­natàries d’aquesta legis­lació sec­to­rial. En justa cor­re­lació l’ANC ja ha anun­ciat mani­fes­ta­ci­ons diver­ses davant ins­ti­tu­ci­ons cen­trals que tenen repre­sen­tació a Cata­lu­nya, de manera que sigui més fàcil com­plir amb les exigències sanitàries i més difícil deter­mi­nar si han estat un èxit o un fracàs.

Sens dubte serà molta la gent, junta o sepa­rada, amb mas­ca­reta o sense. Les auto­ri­tats en la matèria estan com­pro­vant que la gent infec­tada no fa el con­fi­na­ment quan toca, així que puc ima­gi­nar que tam­poc pre­gunta pels tes­tos quan no té símpto­mes; hi ha qui es juga la feina en dir-ho. Entre la gent jove s’ha estès la teo­ria que aquest virus no els afecta, o que la vida és massa curta per que­dar-se a casa si la malal­tia no es fa pre­sent. En un con­text així pot­ser cal­dria fer cas dels que ja cla­men per obli­dar-se de dia­des. Ens hi juguem massa si la cana­lla no pot final­ment tor­nar a l’escola, no sols pel seu futur, sinó també pel de tot el que arros­sega. Som éssers con­tra­dic­to­ris, però, i ensumo que les manis de la Diada es faran. Així doncs, molta prudència.