Què vol dir servei públic?

Anant més enllà dels motius del viatge oficial que l’havia dut a Israel i trencant les normes del protocol diplomàtic, el secretari d’Estat dels Estats Units, Mike Pompeo, va gravar i transmetre el passat 26 d’agost des de Jerusalem unes declaracions “personals” adreçades a la Convenció Nacional Republicana, en l’agitat context de la campanya electoral presidencial del seu país.

Immediatament, Richard Haass, president del Consell de Relacions Exteriors i exdirector de planificació de polítiques del departament d’Estat, denunciava aquest fet tot recordant a Pompeo que estava cometent un malentès bàsic, atès que quan hom està exercint les tasques oficials del càrrec explícitament renuncia a la seva capacitat personal per parlar de política de partit. La frase final de Haass és la que ens interessa: el que s’esperava de Pompeo a Jerusalem era “servei públic, no servei polític” (una tasca en funció del seu càrrec oficial al servei del seu país, no a títol personal al servei del seu partit).

L’anècdota nord-americana és tan sols un exemple recent per intentar expressar i compartir amb els lectors la sensació que a casa nostra encara perdura una certa confusió sobre què vol dir servei públic, qui és servidor públic i quines són les seves funcions, tasques i valors inherents i, evidentment, quines tasques no li pertoquen.

En la proposta de Codi ètic del servei públic de Catalunya recentment aprovat s’afirma: “Entenem el servei públic com el conjunt d’activitats i prestacions que tenen per finalitat preveure, atendre i satisfer de manera regular i constant les necessitats individuals i col·lectives considerades d’interès general i de responsabilitat de les administracions públiques de Catalunya, sense perjudici de qui les faci efectives.

En conseqüència, són servidors públics tant les persones que treballen a les administracions i els sectors públics respectius, com les que treballen en organitzacions privades i entitats que fan efectius serveis públics per compte de les administracions, sense perjudici de quina sigui la seva posició, condició o règim jurídic de vinculació.”

Creiem que, a més de desconeixement, hi ha raons ideològiques i gremialistes que sens dubte contaminen aquests intents d’aclariment. Sovint hom repeteix esquemes antiquats que contraposen el públic i el privat com si fossin el cel i l’infern i sense cap possibilitat de col·laboració o cooperació; o de manera esbiaixada s’identifica “públic” amb “administració pública” sense acceptar que el sector públic no té el monopoli en els processos de creació de valor públic i no és el titular exclusiu en les accions amb finalitat d’interès col·lectiu. Igualment, de vegades s’intenta ocultar la diferència entre la provisió d’un servei i la producció d’un servei. Avui el servei pot ser públic, però pot estar produït pel sector privat. Sovint, l’usuari final del servei pot no saber quina és la titularitat del productor. El sector públic, generalment, és proveïdor, supervisor i regulador del servei públic, mentre que en alguns casos el sector privat pot ser productor i prestador d’aquest servei. Tot i que l’administració és qui, en darrera instància, ha de vetllar per salvaguardar l’interès públic i el compliment de les condicions del servei.

El missatge principal que volem expressar és que difícilment podrem discutir i explicitar amb quin model de servei públic ens agradaria identificar i que identifiquessin el nostre país (en termes de continguts, abast, qualitat o valors) si prèviament no tenim clar què vol dir servei o què hem d’entendre per servei en el segle XXI; què aporta l’adjectivació de “públic” a aquests serveis (i com es diferencia dels serveis privats o –com en l’anècdota nord-americana– dels serveis polítics partidistes); quines persones podem considerar servidores públiques i quines no; quina mena de capacitació i preparació haurien de tenir, etc.

Només llavors pot tenir sentit respondre a la pregunta: pot un secretari d’estat, en un viatge oficial finançat pels contribuents dels seu país i en una missió oficial del Departament d’Estat, oblidar-se del seu títol i del servei que havia de prestar i convertir-se de sobte en ciutadà privat?