Les persones passen, les institucions queden

Custodiada amb pany i forrellat, al Parlament de Catalunya es conserva la carta que el darrer president a l’exili, Francesc Farreras i Duran, va enviar l’any 1980 des de Mèxic a qui seria el nou president del Parlament recuperat. El primer destinatari va ser Heribert Barrera, que la va traspassar a Miquel Coll i Alentorn, i així successivament fins que Carme Forcadell la va lliurar a Roger Torrent.

Quan Ernest Benach va fer públic el contingut d’aquesta carta vam constatar que la responsabilitat individual dels exiliats havia estat clau per la continuïtat històrica de les institucions catalanes. Si les vam mantenir és perquè hi va haver persones que per damunt de tot les van defensar des de l’exili, amb humilitat i vocació de servei.

Gràcies a ells vam poder obrir les portes de les institucions que Franco havia clausurat. Dotze eleccions, 850 plens, 700 lleis i quasi mil diputats després, el Parlament de Catalunya ha commemorat els 40 anys de la restitució de la cambra. A l’acte, hi va assistir Carme Forcadell, condemnada i empresonada precisament per haver permès de debatre i votar en seu parlamentària. Tal com demanava Farreras i Duran, Forcadell va passar els interessos de la institució per davant dels seus, pagant un preu molt alt a canvi de no abaratir el prestigi de la institució que representava.

Les persones passen, però les institucions queden. I és obligació d’aquells qui hi estan al capdavant a cada moment mantenir-ne el prestigi, les litúrgies, el pes polític, la transversalitat, l’esperit de servei i la capacitat d’enfortir la cohesió social del país. És per això que m’entristeix profundament el que ha passat a la Generalitat aquesta setmana; fer servir les institucions com a eines de gesticulació en clau interna és empetitir-les. I no s’ho mereixen aquells qui, al llarg de la història, han patit repressió per defensar-les.