Una causa de país

Som a tocar d’un altre Onze de Setembre i clarament en un nou escenari, políticament marcat pel bloqueig de les institucions catalanes, amb les lluites partidistes dins l’espai sobiranista i la repressió de l’Estat. Tot plegat mena cap a la desorientació de les bases de l’independentistes, que, malgrat no defallir, fa temps que es pregunten legítimament quin és el pla. En una dècada de procés i a punt de complir tres anys de 1-O, l’independentisme ha viscut molt. Ara té més capacitat d’aprendre i virar tàctica i estratègia quan sigui necessari. I haurà de fer-ho sense complexos, si vol seguir caminant i sent conscient que de vegades serà per viaranys, encara que la vocació siguin les autovies.

L’Estat ha constatat que la repressió institucionalitzada no li ha comportat un peatge polític gaire rellevant, a causa de la feblesa de la democràcia espanyola. Per a l’independentisme i, com a única estratègia, la carta de la confrontació directa que mena fins a la repressió automatitzada és políticament estèril. A banda de ser dolorós i injust pels qui la pateixen personalment. La resposta repressiva és l’escenari en el qual l’Estat se sent més còmode, perquè té a la mà totes les cartes guanyadores d’una maquinària ben greixada. Des de fa segles, li és la tria més fàcil: no li cal articular cap resposta complexa. Com ara obrir la porta a una relació simètrica a l’adversari tot iniciant un context de diàleg que portés a una negociació. No obstant això, els escenaris sempre són canviants –també per a l’Estat– i, sigui quins siguin en el futur, l’independentisme no en fa prou amb ser sospesat com una opció política legítima però sols vinculada per una part de la societat. Li és imprescindible esdevenir una causa de país. Davant l’Estat i internacionalment, per avançar haurà d’afegir nous continguts a la proposta. Des d’avui, governant una república útil, justa i atractiva per a la majoria.