Normalitat dins l’anormalitat

Cada dia al matí, el primer que fan els meus fills en obrir els ulls és preguntar: “Avui anem a l’escola?” I quan els dic que encara falten uns dies, tot són laments. Una reacció que em té bastant al·lucinada. Només tenen quatre anys i, el curs passat, ens va tocar viure –i en ocasions patir– l’adaptació que suposa deixar l’escola bressol i anar a un centre on, per ells, tot van ser canvis. No va ser fàcil. Ens va costar uns quants plors. I, ara, frisen per tornar. Parlen amb il·lusió del retorn, dels amics, de les mestres, de les activitats. I l’espera se’ls està fent eterna. Ja els ho dic, cada dia me’n faig creus. Però els entenc. Fa mig any se’ls va estroncar tot, quan la seva vida escolar començava a ser estable, quan ja estaven travades les noves amistats i també la complicitat amb les mestres. De cop, d’un dia per l’altre, es queden reclosos a casa sense entendre gaire el perquè. I, mesos després, recuperen part de la seva vida, però amb un munt de prohibicions: no toquis això, no t’acostis tant, aquí no s’hi pot anar... Per tant, en el seu món, la tornada a l’escola és recuperar la vida anterior. Per això és tan important saber trobar la normalitat en aquest anormal curs escolar. Tant com sapiguem o tant com puguem. I quan els fills ens preguntin al matí si van a l’escola, que els puguem dir que sí. Diferent, però sí.