El banc que esquiva Madrid

I quan tot semblava lligat i ben lligat, salta la llebre per on menys s’ho esperaven. L’entrada en escena d’Onze Banc Català ha estat la notícia que ha esborrat, de cop, l’efecte psicològic de la fusió entre La Caixa i Bankia, una operació d’estat orientada a concentrar definitivament la banca espanyola en un màxim de tres entitats de grans dimensions que impedeixin qualsevol canvi en el sistema. Una jugada de les elits de Madrid que no comptava –mai no hi compten, de fet– amb la capacitat, la creativitat i la iniciativa de la societat catalana. Els impulsors d’Onze Banc Català fa anys que treballen en el projecte i, de cop, s’han trobat que l’operació Fainé els ha posat una catifa vermella de cara a l’opinió pública catalana. L’aparició d’un banc català fora de l’abast del Banc d’Espanya, amb seu a la City de Londres i fitxa bancària europea, demostra tant les esquerdes del poder madrileny com, sobretot, la capacitat dels consumidors catalans per situar-se com un actor polític central i transformador. Els ciutadans voten, s’associen i es manifesten, però també són consumidors i tenen la capacitat de transformar el mercat i les empreses que s’hi adrecen. Perquè no és el mateix si omplim el dipòsit a Repsol o a Petrolis Independents, si ens abonem a Movistar o a Parlem, si fem la compra a Mercadona o a Bon Preu/Esclat... I encara fa més la diferència si tot això ho paguem amb una targeta de crèdit del Santander o d’Onze Banc Català. La independència també es construeix, i això es fa, com diu l’ANC, consumint estratègicament. Que Madrid no ens foti (tant) la cartera.