Una ‘porra’ per la normalitat

Havien de ser quinze dies, i ha passat mig any! Per fi han tornat al cole. I, de passada, han tornat les neures –o potser no han marxat mai?–. A casa hi ha dos nens, un avi nonagenari, un treballador essencial i una teletreballadora. I un periquito. Tots sota el mateix sostre, el sostre d’un pis emparedat entre altres pisos; balcons petits i patis de veïns amb aromes d’oli fregit i crits de mainada. Tornen al cole i tinc la neura del contagi: grups bombolla?, però si després cada criatura estarà amb la família... seran dels que ho toquen tot i tothom sense parar? Cal confiar i viure al dia. Em costa; ho reconec.

M’escriu una amiga: el seu nen de P3 té diarrea i l’han enviat a casa i, de regal, la PCR per a ell i la resta de la casa. A esperar els resultats. Faig memòria de totes les cagarrines, esternuts i mocs que s’arriben a acumular en una família a la tardor i a l’hivern. Hi ha anys que no se sap quan acaba una malura i en comença una altra. Neix una nova obsessió: quant trigaran a enviar els nens a casa?, quantes quarantenes vindran? Torna el record de març, abril, maig, juny... deixem a banda la bellesa d’aquest temps de comunió familiar i d’expansió dels coneixements sobre fabricació de pa, per recordar moments no tan dolços: lleixiu a manta, mascaretes cosides a casa, deures fets amb un esclop i una espardenya, sobrecàrrega –majoritàriament per a les dones–... Però, no, lluitem per mantenir la normalitat en la incertesa i el neguit pel futur.

A casa ens estimem, i hem après, i ens ho hem passat bé, sempre en xandall... però quin cansament! Els nens necessiten l’escola. Els pares necessiten que hi vagin. No ho he dit a ningú, però ara tinc al cap una porra: quants dies de normalitat tindrem? El cas és que ahir, com sempre, els volia dir que aprenguessin de tot i força i que s’ho passessin molt bé. Me’n vaig oblidar... del gel i la mascareta, no.