Implosió

L’escenari polític torna a ser molt a prop d’una implosió. La coherència de les idees està en punt mort i la proximitat d’unes eleccions obligades atia encara més les lluites partidistes. El relat i el llenguatge emprat fan aflorar les contradiccions entre el passat i el present, creix la desconfiança i els partits s’apunten al desordre, intern i extern. Mentre els uns i els altres, independentistes i constitucionalistes, es limiten a dir que han reprès les negociacions a una banda i l’altra del tauler per consensuar i fer front a la més que probable inhabilitació del president de la Generalitat, des del faristol es dediquen els relats més provocadors. Retòrica i més retòrica. L’última, les acusacions de normalitzar la repressió a partits que també en són víctimes. El foc amic realment no té res a envejar al de l’enemic. El franquisme els vol inhabilitar ara ja des de dins del Congrés dels Diputats i la justícia espanyola els condemna a 100 anys de presó, però es veu que tot això encara no és suficient per crear un front comú que com a mínim serveixi per denunciar i assenyalar la nuesa d’un estat en descomposició. Sembla que abans es vulguin descompondre ells mateixos i així evitar que res ni ningú els pugui passar factura per haver estat a la capçalera i no tenir ni idea de cap a on tirar.