A la tres
Tal dia com avui
“L’1-O el faríem en color, però avui fa tres anys, aquell 20-S, vàrem tornar al blanc i negre
Si hi ha una data que tenim gravada a la memòria (a banda, és clar, de l’1-O) és la del 20-S. La del 20 de setembre de fa tres anys. A les portes del referèndum unilateral (perquè no el van voler pactat), el 20-S del 2017 l’Estat va decidir posar tota la carn a la graella. Tal dia com avui ens llevàvem amb una macrooperació policial com no l’havíem vist mai. Perplexos. Escorcolls en cinc departaments de la Generalitat, quinze detencions (onze, de càrrecs del govern), i prop de quaranta mil persones manifestant-se en senyal de protesta a Barcelona, a la cruïlla de la Rambla amb Gran Via, a tocar del Departament d’Economia. Va ser el dia que vàrem saber, en pròpia pell, que ni negociacions, ni taules de diàleg, ni referèndums acordats ni res. Un setge policial de vuit hores davant de la seu de la CUP –on més tard sabríem que pretenien fer-hi un escorcoll sense cap permís judicial– i, quina casualitat, el mateix dia el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, donava per suspesa l’autonomia financera de la Generalitat. L’aixeta dels ingressos extraordinaris, els de l’Estat, tancada. I un control exhaustiu de la despesa. Probablement no n’érem ni conscients, del que començava aquell dia. O sí.
L’endemà, l’edició d’aquest diari la vàrem imprimir en blanc i negre. Perquè aquell dia, per unes hores, va tornar el blanc i negre del No-Do a les nostres vides. L’1-O el faríem en color, però aquell dia va ser en blanc i negre. Les cròniques dels diaris de l’endemà parlaven de manifestacions “multitudinàries, cíviques i pacífiques” no només a Barcelona sinó arreu de tot el país. És el dia que a mitjanit vàrem veure Jordi Sànchez, president de l’ANC, i Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, demanant a la gent que dissolgués la concentració i se n’anés cap a casa. La Guàrdia Civil, en canvi, hi va veure “tumults”, “cares de ràbia” i uns líders independentistes que “persistien en una actitud de rebel·lia intolerable”. Dos anys després, condemnaven els Jordis (i els membres del govern) a nou anys de presó per sedició. Jo no sé vostès, però jo encara no ho he paït. Va ser el dia que vam tornar al blanc i negre. Si és que mai n’havíem marxat.