Tal dia com avui

Si hi ha una data que tenim gra­vada a la memòria (a banda, és clar, de l’1-O) és la del 20-S. La del 20 de setem­bre de fa tres anys. A les por­tes del referèndum uni­la­te­ral (perquè no el van voler pac­tat), el 20-S del 2017 l’Estat va deci­dir posar tota la carn a la gra­e­lla. Tal dia com avui ens llevàvem amb una macro­o­pe­ració poli­cial com no l’havíem vist mai. Per­ple­xos. Escor­colls en cinc depar­ta­ments de la Gene­ra­li­tat, quinze deten­ci­ons (onze, de càrrecs del govern), i prop de qua­ranta mil per­so­nes mani­fes­tant-se en senyal de pro­testa a Bar­ce­lona, a la cruïlla de la Ram­bla amb Gran Via, a tocar del Depar­ta­ment d’Eco­no­mia. Va ser el dia que vàrem saber, en pròpia pell, que ni nego­ci­a­ci­ons, ni tau­les de diàleg, ni referèndums acor­dats ni res. Un setge poli­cial de vuit hores davant de la seu de la CUP –on més tard sabríem que pre­te­nien fer-hi un escor­coll sense cap permís judi­cial– i, quina casu­a­li­tat, el mateix dia el minis­tre d’Hisenda, Cristóbal Mon­toro, donava per sus­pesa l’auto­no­mia finan­cera de la Gene­ra­li­tat. L’aixeta dels ingres­sos extra­or­di­na­ris, els de l’Estat, tan­cada. I un con­trol exhaus­tiu de la des­pesa. Pro­ba­ble­ment no n’érem ni cons­ci­ents, del que començava aquell dia. O sí.

L’endemà, l’edició d’aquest diari la vàrem impri­mir en blanc i negre. Perquè aquell dia, per unes hores, va tor­nar el blanc i negre del No-Do a les nos­tres vides. L’1-O el faríem en color, però aquell dia va ser en blanc i negre. Les cròniques dels dia­ris de l’endemà par­la­ven de mani­fes­ta­ci­ons “mul­ti­tu­dinàries, cíviques i pacífiques” no només a Bar­ce­lona sinó arreu de tot el país. És el dia que a mit­ja­nit vàrem veure Jordi Sànchez, pre­si­dent de l’ANC, i Jordi Cui­xart, pre­si­dent d’Òmnium Cul­tu­ral, dema­nant a la gent que dis­solgués la con­cen­tració i se n’anés cap a casa. La Guàrdia Civil, en canvi, hi va veure “tumults”, “cares de ràbia” i uns líders inde­pen­den­tis­tes que “per­sis­tien en una acti­tud de rebel·lia into­le­ra­ble”. Dos anys després, con­dem­na­ven els Jor­dis (i els mem­bres del govern) a nou anys de presó per sedició. Jo no sé vostès, però jo encara no ho he paït. Va ser el dia que vam tor­nar al blanc i negre. Si és que mai n’havíem mar­xat.