Opinió

Tribuna

El dret a la veritat

“La vista d’aquests dies per a l’extradició de Julian Assange és la culminació del procés de deshumanització d’una persona al llarg d’una dècada. Exposar la veritat a l’opinió pública té un preu: fins a 175 anys de presó

El prop­pas­sat 7 de setem­bre es va repren­dre la vista per a l’extra­dició als EUA de Julian Assange. Tal com era d’espe­rar, els grans mit­jans de comu­ni­cació que en el seu moment van aliar-se amb l’acti­vista per publi­car els cables de Wiki­Le­aks –l’any 2010– ara s’han con­xor­xat per man­te­nir en silenci la notícia. Amb l’excepció de la part infor­ma­tiva més for­mal –i d’hono­ra­bles anàlisis indi­vi­du­als– la norma gene­ral és d’indi­ferència cal­cu­lada. No cal dir que en aquest designi hi ha una intenció clara per part dels mit­jans sistèmics: guar­dar les for­mes i no inco­mo­dar el poder és el seu propòsit. I just perquè Assange va qüesti­o­nar aquest poder –suport a l’1-O, inclòs– el poder es regira en con­tra seu en una bata­lla desi­gual en què està en joc tota una manera d’enten­dre el peri­o­disme.

Mai abans del cas de Julian Assange s’havia for­jat una aliança d’interes­sos tan específica con­tra només una per­sona. Els recur­sos emprats a tal efecte i la coa­lició entre estats –els Estats Units, la Gran Bre­ta­nya o Suècia, entre altres– no té parangó. De fet, la invo­cació de la llei d’espi­o­natge de 1917 per part de l’acu­sació en con­tra del parer d’alguns fis­cals del Depar­ta­ment de Justícia ens dona una pista de l’abast d’aquesta ope­ració de cacera a l’home. També ens remet al cas d’Ethel i Julius Rosen­berg –tal com ha reme­mo­rat en un arti­cle el fill d’ambdós, Robert Mee­ro­pol–. En tot cas, la cre­ació d’un gran jurat ad hoc –a Ale­xan­dria, un suburbi de la ciu­tat de Wahing­ton– bàsica­ment for­mat per emple­ats de les agències de segu­re­tat nord-ame­ri­ca­nes és un clar indi­ca­dor de la manca de garan­ties d’allò que tan sols pot defi­nir-se com un procés polític.

Un procés que en cas de sentència adversa podria afec­tar per sem­pre algu­nes de les nos­tres lli­ber­tats fona­men­tals. Per des­comp­tat, la lli­ber­tat d’expressió que és la pedra angu­lar de la premsa lliure i un dels ele­ments for­mals de l’estat de dret. Però –i així mateix– la segu­re­tat dels peri­o­dis­tes a l’hora de desen­vo­lu­par la seva pro­fessió i, detall gens menor, la capa­ci­tat per garan­tir l’ano­ni­mat de les seves fonts. En defi­ni­tiva, el model de mit­jans i el con­cepte de veri­tat que és allò que ver­te­bra una veri­ta­ble democràcia. No deba­des, allò que peri­lla és el fràgil equi­li­bri entre el secret gover­na­men­tal i la lli­ber­tat de premsa. Equi­li­bri que als Estats Units es va asso­lir gràcies a la històrica reso­lució del Tri­bu­nal Suprem del 30 de juny de 1972 en relació amb la publi­cació dels “papers del Pentàgon” al The New York Times i al The Was­hing­ton Post –reso­lució que pre­ser­vava la Pri­mer Esmena i garan­tia als mit­jans el dret de con­ti­nuar la difusió pública dels esmen­tats papers en con­tra del parer del govern nord-ame­ricà.

De fet, un dels grans defen­sors de Julian Assange és Daniel Ells­berg, l’home que va fil­trar per raons de consciència els “papers del Pentàgon” a la premsa. La història és cíclica i torna en forma de tem­pesta. Per això mateix, John Pil­ger, el veterà peri­o­dista aus­tralià, reme­mora en un emo­ci­o­nant arti­cle la con­cepció del peri­o­disme de Julian Assange: “Els peri­o­dis­tes estan al ser­vei de la gent, no del poder [...] Si els pode­ro­sos ens men­tei­xen, tenim el dret de saber-ho. Si ells diuen una cosa en pri­vat i una altra en públic, tenim el dret de saber-ho.” Una con­cepció ètica de la pro­fessió que pro­ba­ble­ment ja estava en crisi i, tan­ma­teix, les coses poden empit­jo­rar.

La vista d’aquests dies per a l’extra­dició de Julian Assange és la cul­mi­nació del procés de des­hu­ma­nit­zació d’una per­sona al llarg d’una dècada. La reve­lació de crims i expo­sar la veri­tat a l’opinió pública té un preu: fins a 175 anys de presó en unes ins­tal·laci­ons d’alta segu­re­tat i no veure mai més la llum del sol. No hi ha garan­ties de cap mena. Els cata­lans en sabem, d’això, i molt. De la degra­dació de la justícia i de la sub­missió d’aquest poder a l’ statu quo. De fet, les impli­ca­ci­ons del cas Assange ens tor­nen a posar sobre la pista en l’intent de crear una justícia uni­ver­sal uni­la­te­ral per part dels EUA. D’aquí les últi­mes san­ci­ons a mem­bres del TPI. El cas que té entre mans la jut­gessa Vanessa Barait­ser mar­carà un pre­ce­dent històric. També pel que fa al valor de la justícia en la per­cepció de tots els que cre­iem en la veri­tat i no en la ignomínia d’una causa que es fona­menta en la revenja, l’odi i la men­tida.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia