Morir matant

Franco va morir matant. Com si no n’hagués tingut prou amb els morts que va causar la Guerra Civil, de la qual ell va ser un dels impulsors en aixecar-se contra el règim establert! (allò sí que va ser una rebel·lió en tota regla i un cop d’estat, a veure si ho aprenen els feixistes que encara el reivindiquen, alguns des del Congrés dels Diputats). Com si no n’hagués tingut prou, de morts, amb els afusellaments i execucions que hi va haver després del 1939, l’any que ell va qualificar “de la victòria”, i que van ser persistents els primers deu anys de la dictadura fins a arribar als anys 60. Com si no n’hagués tingut prou, de sang, amb l’ajusticiament al garrot de l’anarquista Salvador Puig Antich a Barcelona el 2 de març del 1974 i de la seva torna, aquell alemany de la RDA anomenat Georg Michael Welzel i que el règim franquista va fer passar com l’apàtrida Heinz Chez abans de matar-lo a Tarragona. No en va tenir prou, de sang, i, per això, un mes i vint-i-quatre dies abans de morir, ell, o els que el controlaven, van ordenar la mort de cinc joves el 27 de setembre del 1975, avui fa quaranta-cinc anys. Sense cap judici amb garanties, per la via ràpida i sense atendre les peticions internacionals d’indult que van arribar a El Pardo enviades pel papa Pau VI, el primer ministre suec Olof Palme, els cineastes Costa Gravas i Yves Montand, els escriptors André Malraux i Jean Paul Sartre, el president mexicà Luis Echevarría i milers i milers de persones més, entre les quals qui manava llavors a la Comunitat Econòmica Europea. Ni cas. Diuen que fins i tot el germà del dictador, el corrupte Nicolás, va intentar impedir les execucions. Res a fer. Cinc joves van morir afusellats: José Luis Sánchez Bravo, Ramón García Sanz i Humberto Baena, del FRAP. I Ángel Otaegui i Juan Paredes Manot, d’ETA. Els advocats de Juan Paredes, Marc Palmés i Magda Oranich, no van aconseguir retardar el judici que li hauria estalviat la mort. Van faltar 54 dies. El cas de Txiki, executat al cementi de Cerdanyola del Vallès per sis guàrdies civils voluntaris, va ser sagnant. Tenia 21 anys. Va escriure darrere d’una foto dels seus germans petits una frase del Che Guevara: “Mañana, cuando yo muera, no me vengáis a llorar. Nunca estaré bajo tierra. Soy viento de libertad.” Franco va morir matant. Cal recordar-ho per no oblidar què és la dictadura, què és el feixisme. Avui fa quaranta-cinc anys.