L’indult: gat per llebre

El govern espanyol va anunciar en seu parlamentària que la setmana que ve començaria a tramitar els indults per als presos polítics. Va ser en una intervenció del ministre de Justícia, Juan Carlos Campo, que també es va refermar en el compromís polític del PSOE i Unides Podem de reformar el delicte de sedició al Codi Penal.

L’indult o la reforma del delicte de sedició són dos eines ben diferents per intentar rebaixar la tensió del conflicte. Un indult és un tràmit administratiu que el govern està obligat a cursar. És una formalitat fàcil de demanar que es pot fer a través d’un formulari d’internet. Qualsevol ciutadà o entitat ho pot fer. El procés per concedir-lo no és tan fàcil. De fet, només prosperen un 1% dels que es demanen. I és el Consell de Ministres el que ho aprova, o ho denega, després d’escoltar les parts, en aquest cas la fiscalia i el Tribunal Suprem; tot i que les seves posicions no són vinculants. És, per tant, una mesura de gràcia, un perdó que el govern concedeix i al qual el pres que se’n beneficia no es pot negar. És, a fi i efecte, l’acceptació de la sentència.

La rebaixa del delicte de sedició, pivotada pel diputat Jaume Asens, té una altra dimensió. La primera és l’efecte retroactiu que podria tenir en benefici dels presos polítics. Però tampoc pot passar-nos per alt que la sedició, tal com està redactada al Codi Penal, és un delicte antic que no s’ha modificat des de fa més de cent cinquanta anys i que no és anàleg en les legislacions d’altres països democràtics en què Espanya aspira a emmirallar-se. Les peticions d’extradició dels exiliats han estat rebutjades per no reconèixer la naturalesa d’aquest delicte, sense anar més lluny.

Si l’indult depèn únicament de l’executiu espanyol, la reforma del delicte de sedició depèn de la seva aprovació parlamentària i pot estar subjecte a altres acords que permetin mantenir la fràgil majoria de la cambra. Però, tant si el govern de Pedro Sánchez opta per l’indult, que s’allargaria fins a un any, com si aconsegueix tirar endavant la reforma de la sedició, toparà amb la bel·ligerància del tripartit de dretes i de la resta de forces estructurals de l’Estat que beuen de la mateixa ideologia.

L’anunci de l’acceptació del tràmit dels indults coincideix pràcticament amb el tercer aniversari de l’1 d’octubre i pocs dies abans del primer aniversari de la sentència. Aquest moviment tàctic (el govern tenia la petició d’indult de l’advocat Francesc Jufresa, un dels sol·licitants, des del desembre passat) no mitiga l’imparable avenç de la repressió política. El president Torra és a un pas de la inhabilitació. Els presos polítics viuen a la presó en les pitjors condicions penitenciàries de tot el seu empresonament: vint-i-dues hores tancats a la cel·la, sense trobades familiars i amb locutoris de quaranta minuts en què només es permet dos interlocutors. Algú podria pensar que aquestes condicions són per a tota la població reclusa, però la fiscalia no ha recorregut de manera general contra el tercer grau ni el 100.2 dels presos, només ho ha fet en el cas dels independentistes; ni el Tribunal Suprem s’ha atorgat l’administració del règim penitenciari, com sí que ha fet el jutge Marchena.

És clar que davant la possibilitat que els presos obtinguin l’indult és millor alegrar-se’n. Això els permetria ser lliures i la llibertat és el més gran anhel per als qui avui n’estan privats. Però l’indult només és un pedaç. Un gest de condescendència que de fet diu “us perdonem” a qui no aspira a demanar perdó per haver fet un acte polític que no pot ser un delicte: posar les urnes i deixar que els ciutadans, lliurement, s’expressessin. El que segur que no fa l’indult és solucionar l’escalada repressiva, perquè només és aplicable quan les sentències són fermes, i de manera individual, com sí que permetria una llei d’amnistia. Mentrestant, la judicialització del procés té una cua de més de 2.850 represaliats que esperen torn per ser jutjats per actes vinculats al procés. És la magnitud de la causa general contra l’independentisme. Casos que, un per un, subratllen la incapacitat del govern espanyol d’assumir respostes ambicioses i valentes davant l’amenaça que les forces de l’Estat en totes les seves formes –l’oposició política, les instàncies judicials, els cossos policials, una opinió pública majoritària– surtin a mata-degolla.