Teletreball: ha vingut per quedar-se?

Seríem capaços de fer una llista de quants pronòstics dels que han fet prestigioses personalitats i institucions no s’han complert o han fallat des que tenim ús de raó? Seria del tot impossible, però només caldria una estona per tal que cada un de nosaltres fes memòria dels que el van impactar i que no s’han complert. Potser alguns fins i tot ens van fer prendre alguna decisió important. Tant se val. I és que si la memòria és important per a l’aprenentatge, l’oblit és imprescindible per no acabar vivint en un estat d’indignació permanent. D’això es beneficien els qui encara s’atreveixen a pontificar. que les coses seran d’una manera i no de cap altre. Entre aquests hi ha una expressió que ha fet fortuna: això (sigui el que sigui, sempre que aparenti novetat i rellevància) ha vingut per quedar-se! Si alguna cosa caracteritza el temps que estem vivint és la velocitat a la qual es produeixen els canvis. En aquest context resulta una imprudència afirmar de forma categòrica què allò que avui sembla nou no resultarà vell demà. És comprensible que aquesta hiperacceleració provoqui desconcert i fins i tot vertigen, i no es pot descartar que els qui s’entesten a anunciar-nos les novetats que a partir d’ara condicionaran la nostra manera de ser, de fer i de pensar, ho facin per les dificultats per adaptar-se a la mateixa idea de canvi.

La segona cosa més important per garantir la supervivència de qualsevol espècie és la capacitat d’adaptació. I a diferència de la primera, aquesta no es fa sovint de bon grat. La crisi sanitària derivada de l’epidèmia de la Covid-19 ha obligat a prendre mesures restrictives de la mobilitat i de control de la concentració de persones que han impactat molt directament en el nostre model laboral. I ha calgut adaptar-s’hi. L’aplicació de les noves tecnologies de la comunicació ja porta molt temps modificant els nostres hàbits. Avui són una gran majoria els treballadors que estan permanentment connectats i que han adaptat els seus processos a aquestes possibilitats. El teletreball, la formació a distància i, sobretot, tot l’increment de l’ús de l’espai virtual per les relacions interpersonals no és ni tan sols una tendència nova, però el confinament l’ha convertit de forma temporal en l’única manera de mantenir aquestes activitats.

Assumir que les coses seguiran igual és tan com pensar que no canviarà el context o que veritablement hem arribat a un estadi superior en el camí del progrés. Sobre les amenaces sanitàries del present i del futur caldria tenir present que som la generació més preparada per fer-hi front. O sigui que tan irracional com el sentiment d’invulnerabilitat que ens envaïa és substituir-lo per una por irracional i una sensació de derrota. Si comencem a fer una enumeració d’alguns dels beneficis directes i indirectes que podem obtenir de la possibilitat de treballar a distància, de seguida ens ve al cap el temps que deixem d’invertir en els desplaçaments i que el podríem utilitzar fent altres coses, els costos econòmics i mediambientals que ens estalviem, la reducció de l’espai necessari per a les organitzacions i l’impacte que això significa en els seus costos i, per tant, en la seva rendibilitat... Així podríem anar sumant motius i arguments a favor de generalitzar-lo. Si fem el mateix exercici però en aquest cas posem a l’altre costat de la balança tot allò que podem perdre, de seguida pensem en el canvi que això significaria en la manera de funcionar com a grup.De la mateixa manera que molta gent ha descobert ara que hi ha una alternativa a l’organització que es relaciona d’una manera presencial també ha pogut palpar quines són les limitacions.

Si ens situem en l’àmbit de la docència, segur que ho veiem clar. Hi ha una àmplia coincidència en la importància de mantenir les relacions humanes en les primeres etapes de la formació, però no només en aquests períodes. Ara que havíem anat reduint el pes de les classes magistrals per anar cap a un model cada cop més participatiu, s’han evidenciat les limitacions del model no presencial. En l’experiència personal de molta gent hi ha més records fruit d’aquesta possibilitat d’intercanviar inquietuds i punts de vista, sovint fins fora de l’aula, que no del que hem pogut escoltar. Un cop més estem davant de la possibilitat de gestionar les nostres opcions en funció de les nostres prioritats. Una nova manera de rendir-se és assumir de forma acrítica la imposició de la tirania de la tecnologia. No hauríem de fer les coses d’una manera o una altra senzillament perquè es poden fer, sinó perquè criem que és la millor manera o senzillament perquè ens convé. Hem hagut de regular a correcuita les noves modalitats de treball a distància per evitar els abusos, de la mateixa manera que a molts llocs d’Europa s’ha reconegut el dret a desconnectar de la feina, tot i que sembla que no amb gaire èxit.