Regeneració

El Barça està en crisi. Necessita canvis. Canvis quantitatius, però sobretot canvis qualitatius. Regeneració, nova energia, il·lusió, fam, joventut, identitat. I no ara. Ja fa dos o tres anys. Perquè ara ja és tard per restaurar, ara cal reconstruir. El que hauria de ser fruit de la planificació, la cerca d’estímuls i la cirurgia fina, és ara una operació a cor obert, abrupta, frenètica i dolorosa. Aquest és l’únic motiu pel qual un jugador emblemàtic com Luis Suárez ha hagut de deixar el Camp Nou ara, a contracor i per la porta del darrere, després de dedicar els millors anys de la seva carrera a convertir-se en el tercer màxim golejador de la història del club, al davant del gran Kubala i tants d’altres, i al darrere només de Messi i César. Ni s’ho mereix ell ni s’ho mereix el Barça, que torna a convertir el comiat d’un dels seus herois en un mal record. Perquè Luisito és d’aquells jugadors que ja són culers abans de vestir de blaugrana. Va costar 81 milions el 2014, però ningú li ha recordat mai el preu. Era el jugador que marcava a la final de la Champions de Berlín i a la desfeta del 2-8 de Lisboa; era el que li feia un hat-trick al Real Madrid amb l’equip carregat a l’esquena o el que marcava el gol oportú a l’últim minut en qualsevol camp de la lliga; el de la xilena espectacular, el del gol impensable de taló, el del túnel al defensa i rosca a l’escaire, però també el de la canya a punt, el del punxot de murri o la rematada mossegada. Així, justet d’elegància, però sobrat de talent i generositat. Una espècie rara però molt buscada que va captivar l’afició blaugrana al llarg de sis anys, 198 gols, 97 assistències i 13 títols, incloses quatre lligues i una Champions. És cert que ja té 33 anys, que ja no aportava el mateix que abans i que l’ombra del seu íntim Leo Messi el protegia. És cert que el seu adeu és coherent amb la catarsi que necessita Ronald Koeman per construir un nou equip, però també és cert que cap entrenador va gosar posar-li competència real. Sigui com sigui, Luis Suárez és un gran jugador determinant i el buit que deixa és difícil d’omplir. El seu adeu hauria d’haver fet sonar tota la fanfàrria, hauria d’haver merescut tot l’escalf que el barcelonisme sap transmetre als grans paladins de la seva causa, però l’únic que es va sentir, lamentablement, van ser les llàgrimes de Luisito i la fredor d’un comiat rutinari i fins i tot impostat.