Mirada poètica sobre els detalls

A Un esbós del passat, Virginia Woolf va apuntar que és un misteri que recordem coses nímies (o posem-hi que aparentment) que no deuen ser més “importants” que les que oblidem. És així que allò que recordem es fa extraordinari precisament pel fet que ho recordem. El cas és que ho oblidem pràcticament tot: només recordem una ínfima part del que hem viscut. D’aquí, potser, ens aferrem a alguns records (d’altres revenen fugaçment) i, com si no volguéssim que se’ns escapessin, els expliquem una i altra vegada. D’altra banda, fent atenció també al que no pot semblar important, hi ha la mirada poètica, que és capaç, doncs, de revelar la part meravellosa del que és quotidià o allò que s’hi fa present com si no fos res, de manera que sovint passa desapercebut. Aquesta mirada poètica pot expressar-se (però no necessàriament perquè, simplement, també por treballar a favor de la memòria personal) a través de la pintura que s’entossudeix a representar un instant per sempre més, de la imatge fotogràfica o fílmica que ha capturat (no sempre amb consciència) un gest preciós o, entre altres i de manera evident, de la poesia com a forma literària.

Podria dir-se que, en algunes de les seves manifestacions, la poesia vol donar més durada als moments viscuts: convertir-los en un record perdurable per contradir el fet que són irrecuperables. Això, volent-se convertir ella mateixa en paraula digna de memòria. El cas és que, llegint el poemari de Josep Maria Fonalleras L’estiuejant (Edicions Vitel·la), he recordat Un esbós del passat (i, a partir d’aquí i més enllà del text de Woolf, he escrit totes aquestes divagacions sobre el que és poètic) per una associació que fins i tot a mi mateixa em pot semblar aleatòria, però que, precisament perquè no hi ha cap relació evident, em du a pensar-ne el perquè. O potser a inventar-ho amb la consciència que, sense que això hagi de desagradar necessàriament al poeta, cadascú llegeix més o menys allò que vol o allò de què, de fet, és capaç.

I és així que sento que, sobretot, m’ha captivat que a L’estiuejant hi habitin detalls que, com tantes coses que recordem, no són excepcionals, però que ho esdevenen pel fet mateix de ser recordats i encara més perquè s’han convertit en poema que convoca la nostra pròpia memòria. Posem-hi que un filet cuinat delicadament una nit de Cap d’Any; unes cerveses de llauna en una plaça del barri de Gràcia; l’estampat d’un vestit; una fotografia que es fa singularment visible en unes prestatgeries; unes arracades ovalades com anells de Saturn; un bes que es vol fer durar per damunt la foscor que aleteja; un ram de mimoses sobre una taula, i, és clar, la preciositat d’un clot a la galta. Només són uns quants exemples i fins mal triats, però hi palpita aquell acord estrany i exultant del desig amb la realitat, de l’art amb la vida. De la mateixa manera que hi ha molts versos que no diria que són citats per un cultisme metaliterari, sinó perquè també refereixen detalls rescatats de l’oblit, els gestos i els objectes evanescents, sense aparent transcendència, persisteixen com un llampec fulgurant encara que, en els seus viatges, el poeta es confronti amb monuments, llocs emblemàtics i fins i tot experiències estètiques pròximes a la síndrome de Stendhal.

M’agradaria dir-ne un parell de coses més, sobre L’estiuejant, que, afegides a les altres, són molt poques en relació amb el que conté el poemari per a l’ús de qui el llegeixi. Una és que, a banda que l’autor parli d’una mirada distanciada, el títol evoca per mi aquella disponibilitat extraordinària de qui, fent-se així més receptiu i observador, està en temps de vacances o de suspensió de l’activitat ordinària, com és el cas del període de confinament durant l’estat de l’alarma, que ha originat un poema que s’ha singularitzat: “Sarabanda de l’any vint”. L’altra és que em sembla una obra vinculada a la llarga tradició de la literatura amorosa escrita des de la pèrdua i, per això mateix, amb el desig de fer perdurable l’experiència. De fet, l’amor no fem més que perdre’l. L’autor, serenament, invoca el pintor David Hockney: “El final de l’amor, si és que el pintes, no és tan dolorós com semblava.” O si en fas poesia. I una picada d’ullet: la contenció sentimental encara pot fer més viva l’emoció.