Indignació

La inhabilitació del president de la Generalitat ha creat una gran indignació dins de la parròquia independentista. Indignació allargada a tots els ciutadans que creuen que, mani qui mani, les institucions s’han de preservar i que no haver despenjat una pancarta a l’hora que ho va dir la junta electoral no és motiu suficient per inhabilitar un president. Mai ningú es podia haver imaginat que, en democràcia i en plena pandèmia, Catalunya pogués quedar òrfena de president, amb un govern provisional i pendent d’unes eleccions, probablement, al febrer. En aquestes condicions no hi haurà ni el diàleg entre el govern català i l’espanyol, ni cap acceleració perquè els presos surtin, ni pressupost català per a l’any vinent, ni probablement pressupost espanyol. Ni pràcticament res més engrescador que una llarga campanya.

La indignació és total. Una indignació personal que difícilment aquest cop pot ser col·lectiva perquè no s’ha marcat des de la política ni l’estratègia conjunta ni un full de ruta amb vista al futur. Els periodistes estem cansats de preguntar als nostres polítics la previsió d’una acció conjunta de l’independentisme en cas d’una inhabilitació del president. La resposta ha estat sempre la de tirar pilotes fora en espera que d’altres agafin la davantera. Arribat el dia de la inhabilitació, continuem sense cap resposta conjunta que vagi més enllà d’actes, declaracions més o menys afortunades i la celebració d’un ple extraordinari al Parlament. Qüestions de poca identitat i poc convincents en un moment tràgic de la política per molta raó que poguessin tenir els tribunals. La falta de resposta unitària ve de lluny. Per exemple, va passar sense pena ni glòria que el president quedés sense escó al Parlament per una lleu desobediència.

El futur són les eleccions i la pregunta seria saber per què serveix un president de la Generalitat.