‘Light’ o pit i collons

M’he impo­sat men­jar 0%/0%, és a dir: zero grei­xos, zero sucres afe­gits. Si me’ls tre­uen i em posen sang de rat­pe­nat per donar gust, poc ho sé. Con­tenta i enga­nyada. Per això pico amb els pre­cui­nats que por­ten l’emba­latge verd, tot i que sé –perquè ho sé– que no és or tot el que llu. M’he con­vençut que faig l’opció salu­da­ble. Així vaig, com­bre­gant amb rodes de molí. M’empasso els anun­cis sobre l’eterna joven­tut, l’èxit –ho pots acon­se­guir tot, si ho vols–, i repe­teixo fra­ses fetes de coac­hing casolà. N’hi ha una que se sent sovint: has d’envol­tar-te de gent que et sumi, no que et resti. Sumar deu ser fer feliç i res­tar, fer infeliç. Em fa l’efecte que, de fons, pot­ser defujo tota mena de sofri­ment, perquè encara no m’he ado­nat que les fibla­des al cor i a l’ego for­men part del viure. Si per norma eli­minés tot allò que com­porta des­as­sos­sec –per tenir una vida 0 % tris­tor/ 0% lluita–, pot­ser m’aca­ba­ria donant cops de cap a la paret, repe­tint el man­tra: “Que em sumi, que només em sumi.”

És com una resistència a les migra­ci­ons cons­tants i per­so­nals, els can­vis de tota mena i els dols que com­por­ten. És més còmode mirar a fora que enca­rar-se –i repen­sar-se–, quan et fas gran –de debò–, quan és clar que algu­nes fites es poden acon­se­guir i d’altres no, en defi­ni­tiva quan es per­den punts de suport i la iden­ti­tat tron­to­lla. M’hi ha fet pen­sar una xer­rada amb el psicòleg Saïd El Kada­oui, que ha publi­cat força sobre el que és ser musulmà, avui i ara. Al recent Radi­cal(s) parla molt d’això, la iden­ti­tat. Encara que posa l’accent en l’immi­grant magribí, fa evi­dents les dese­nes de trànsits que fem tots, d’una terra a una altra –física­ment o espi­ri­tu­al­ment–, al llarg de la vida I amb dolor. Tot seguit he sen­tit la notícia de la inha­bi­li­tació del pre­si­dent Torra. Rumio com ho ento­maré, si m’auto­con­ven­ceré que no m’afecta o per­metré que m’inter­pel·li, em mos­tri un canvi i m’empe­nyi a cami­nar.