‘Light’ o pit i collons

M’he imposat menjar 0%/0%, és a dir: zero greixos, zero sucres afegits. Si me’ls treuen i em posen sang de ratpenat per donar gust, poc ho sé. Contenta i enganyada. Per això pico amb els precuinats que porten l’embalatge verd, tot i que sé –perquè ho sé– que no és or tot el que llu. M’he convençut que faig l’opció saludable. Així vaig, combregant amb rodes de molí. M’empasso els anuncis sobre l’eterna joventut, l’èxit –ho pots aconseguir tot, si ho vols–, i repeteixo frases fetes de coaching casolà. N’hi ha una que se sent sovint: has d’envoltar-te de gent que et sumi, no que et resti. Sumar deu ser fer feliç i restar, fer infeliç. Em fa l’efecte que, de fons, potser defujo tota mena de sofriment, perquè encara no m’he adonat que les fiblades al cor i a l’ego formen part del viure. Si per norma eliminés tot allò que comporta desassossec –per tenir una vida 0 % tristor/ 0% lluita–, potser m’acabaria donant cops de cap a la paret, repetint el mantra: “Que em sumi, que només em sumi.”

És com una resistència a les migracions constants i personals, els canvis de tota mena i els dols que comporten. És més còmode mirar a fora que encarar-se –i repensar-se–, quan et fas gran –de debò–, quan és clar que algunes fites es poden aconseguir i d’altres no, en definitiva quan es perden punts de suport i la identitat trontolla. M’hi ha fet pensar una xerrada amb el psicòleg Saïd El Kadaoui, que ha publicat força sobre el que és ser musulmà, avui i ara. Al recent Radical(s) parla molt d’això, la identitat. Encara que posa l’accent en l’immigrant magribí, fa evidents les desenes de trànsits que fem tots, d’una terra a una altra –físicament o espiritualment–, al llarg de la vida I amb dolor. Tot seguit he sentit la notícia de la inhabilitació del president Torra. Rumio com ho entomaré, si m’autoconvenceré que no m’afecta o permetré que m’interpel·li, em mostri un canvi i m’empenyi a caminar.