El monòleg de la repressió

El conflicte polític entre Catalunya i Espanya és avui exactament al mateix lloc que l’1 d’octubre del 2017, el dia que Catalunya va esgotar la via democràtica –eleccions, Parlament, lleis, referèndum– per decidir el seu futur polític civilitzadament. Milions de catalans hi van creure, s’hi van implicar i, sí, van anar amb el vot en una mà i el lliri a l’altra, però van obligar l’Estat espanyol a mostrar-se com realment és, no com la democràcia plena que alguns imaginen i d’altres proclamen ser, sinó com un règim autoritari disposat a sacrificar drets, justícia i democràcia per salvar la unitat d’Espanya i protegir l’statu quo que alimenta les elits del seu Estat, econòmiques, polítiques, judicials, funcionarials i institucionals. A partir d’aquí, han estat tres llargs anys de monòleg, el monòleg de la repressió d’aquest Estat contra els que van amenaçar amb un canvi. Un monòleg que van iniciar els 15.000 policies i guàrdies civils mobilitzats en l’operació Copèrnic i gratificats amb 42 milions de sobresous en concepte de “productivitat”, més dietes i medalles vitalícies, per reprimir un referèndum a hòsties i garantir l’aplicació del 155. Un monòleg que van continuar el rei Felip VI, la fiscalia, l’alta judicatura, el Tribunal de Comptes, la JEC, les clavegueres de l’Estat i bona part de la classe política espanyola de dreta i d’esquerra. Un monòleg que acumula presos i exiliats polítics i que suma de moment 2.850 represaliats. Un monòleg que pocs demòcrates a Espanya han gosat interferir. Un monòleg de poli bo i poli dolent que mai ha pretès dialogar i buscar solucions al problema, sinó aniquilar-lo.