Fainé: directiu singular

Tinc llibreta de La Caixa des que vaig néixer i soc client satisfet de CaixaBank. Agafo el fil de Francesc Cabana en l’article La nova CaixaBank, en el qual centra l’atenció en la figura de Fainé, l’ànima de la fusió amb Bankia. Des del 1982, quan entra a La Caixa, Isidre Fainé s’enfila a escalar fins a dalt de tot en una organització en què no hi ha un amo definit i on manen els directius. Fainé, que és un mestre en direcció d’empresa, és un home ambiciós i amb energia, com ho mostra el fet que als seus 78 anys ha culminat una operació d’envergadura com la fusió indicada. El seu antecessor, Vilarasau, va projectar La Caixa al mercat espanyol; Fainé ha fet créixer el seu banc fins a situar-lo al número 1. Ho ha fet pràcticament des de l’ombra, com a president de la fundació propietària de CaixaBank, des d’on des del 2016 segueix essent qui mana en les qüestions estratègiques importants.

Isidre Fainé és un gran directiu i és també un admirador del fundador de La Caixa, Francesc Moragas. Tanmateix, presenta tres tics que grinyolen i que, amb tots els respectes, apunto en titulars: 1) s’esforça per passar per filantrop (el 2018 rep un premi de la revista Forbes que el reconeix com a tal al costat dels Bill Gates, Warren Buffett o Mark Zuckerberg), però en la pràctica no ho és, sinó que ho és la fundació que presideix, la qual té per objecte fer obra social; 2) es vanta de tenir arrels humils però la realitat és que, essent veritat, això queda lluny, remenant com remena les cireres amb l’elit empresarial, gràcies a la seva condició de directiu d’una institució on manen els directius, i 3) el seu espanyolisme militant ha trasbalsat una institució que va néixer i créixer a Catalunya, per convertir-la en un banc desarrelat (seu social, directius, dilució de poder que se’n va a Madrid, entre altres). Si el seu admirat Moragas aixequés el cap, no sé què en pensaria, de l’obra de Fainé.