“Stat rosa pristina nomine...”

Dos fac­tors m’aju­den a prac­ti­car una de les acti­vi­tats favo­ri­tes: lle­gir. Un és que em paguen perquè no tre­ba­lli i l’altre és que amb això de la pandèmia tinc poques ganes de sor­tir de casa, i ho apro­fito. Deu ser la quarta vegada que lle­geixo El nom de la rosa, del gran Umberto Eco. El pri­mer que em parlà d’aquesta novel·la va ser mossèn Modest Prats, aca­bat d’arri­bar d’Itàlia, on havia pas­sat tres mesos pre­pa­rant una de les seves tesis doc­to­rals. Era a prin­ci­pis de tar­dor del 1981, aque­lla pri­ma­vera havia mort Josep Pla, o sigui que de tot ple­gat fa quasi qua­ranta anys.

El desem­bre del 1982 la vaig com­prar a Bar­ce­lona, en cas­tellà. Al cap d’un temps, Des­tino l’edità en català, i també la vaig com­prar. I la vaig tor­nar a com­prar en italià a la lli­bre­ria Il Por­ce­llino de Florència. Recordo l’apas­si­o­nant lec­tura en les llar­gues ves­pra­des d’aquell hivern ja llunyà com una vivència molt gra­ti­fi­cant, un autèntic plaer. L’èxit d’aquesta novel·la d’Umberto Eco arreu del món va ser escla­tant, com si l’hagués escrita en un estat de gràcia sin­gu­lar i irre­pe­ti­ble.

La relec­tura ha resul­tat pla­ent altra vegada, i ara immers en aquest temps con­vuls que ens toca viure deso­ri­en­tats dins un labe­rint ano­me­nat crisi sanitària, social i econòmica, del qual ningú sap ni la durada ni el camí de sor­tida. Una situ­ació ben equi­pa­ra­ble a la de la novel·la d’Umberto Eco, també temps de crisi en tots els àmbits: religiós, polític, econòmic, humà, Cisma d’Occi­dent i exili dels papes a Avinyó, guerra dels Cent Anys, pesta, fam, fana­tis­mes reli­gi­o­sos, revol­tes soci­als...

El novem­bre del 1987, Narcís-Jordi Aragó escri­via que el començament d’El nom de la rosa, aque­lla arri­bada al mones­tir dels mon­jos Adso de Melk i Gui­llem de Basker­vi­lle, es podria situar per­fec­ta­ment a Sant Pere de Roda. No sé si Umberto Eco hi havia estat mai, ni si sabia que el lloc sus­cita un estat d’ànim, un espe­rit i una lite­ra­tura perquè, com el de la novel·la, el nos­tre mones­tir empor­danès també té una pro­jecció medi­e­val i res a enve­jar a la del lite­rari mones­tir italià. De Sant Pere de Roda en sortí un papa de Roma, Sil­ves­tre II (abril 999-maig 1003), el monjo més eru­dit de la seva època. Enter­rat a la basílica romana de Sant Joan de Laterà, la lle­genda diu que quan s’acosta la mort d’un papa la tomba de Sil­ves­tre tras­pua humi­tat intensa. I això sí que ho sabia Umberto Eco.