Càstigs exemplars

Es diu que una sentència judicial és “exemplaritzant” quan busca prevenir delictes similars; se suposa que, com més gran sigui la pena per al condemnat i més notorietat obtingui, més útil serà com a via dissuadir els potencials delinqüents. Excepte en el cas de La Manada, en què va costar dues sentències que fossin condemnats per violació i no abús sexual, els darrers anys s’ha demostrat que la justícia espanyola té molta tirada a utilitzar el dret penal de forma exemplaritzant. Hem vist condemnes a tuitaires que tenien l’objectiu de limitar certes opinions a les xarxes socials. Hem viscut la condemna contra els joves d’Altsasu, que clarament buscava donar una lliçó als joves independentistes bascos. O la condemna de Cuixart i Sànchez a nou anys de presó per haver pujat a un cotxe de la Guàrdia Civil, amb la finalitat concreta d’atemorir la societat civil organitzada. Per no parlar dels polítics catalans empresonats i inhabilitats com a “avís per a navegants” per als que els succeeixin en el càrrec. Podríem omplir totes les pàgines d’aquest diari amb exemples similars. I també de proves que demostren que, quan es tracta de causes polítiques, les sentències exemplaritzants no només no són dissuasives, sinó que carreguen de raons a aquells qui les defensen. En canvi, estic convençuda que on més eficaç seria una sentència exemplaritzant és en l’àmbit de la corrupció. Si tots aquells que roben diner públic ho paguessin amb penes contundents, es reduirien dràsticament els espolis a les arques públiques. Però l’Audiencia Nacional no hi deu haver caigut perquè divendres va concedir el tercer grau a l’exvicepresident del govern espanyol Rodrigo Rato, la mateixa setmana que l’ha absolt –a ell i a 33 directius més– pel cas Bankia. Amb Rodrigo Rato a casa, els presos polítics catalans a la presó i el Borbó fugat sense ser jutjat, la justícia espanyola hauria de revisar el seu concepte de donar exemple.