Jo poso canyes

Conec una dona que davant de situacions vodevilesques s’escapoleix dient: “Jo poso canyes.” La Natàlia Quesada, a part de posar canyes de cervesa valenciana i copes de vins excel·lents, ha estudiat pedagogia i disseny d’interiors, és mare de dues noies i companya de vida d’un home excepcional, en Frederic, que li fa de puntal. La Nat sap dibuixar plànols tècnics, però també s’apassiona agafant les aquarel·les i acolorint paisatges inspirats pels textos que la seva filla Marta li envia des de l’altra punta de món. La Nat és una part poderosa de la Gastrollibreria Context. Parla clar i detesta la hipocresia. És social i feminista, trets heretats per la seva filla Núria, la noia dels ulls d’aigua. La Nat és un bon còctel entre Barcelona i l’Empordà. Des de fora es veu com una d’aquelles dones que estan de tornada sense que això impliqui ni una espurna de vanitat. La Nat sap ajudar; té sentit comú. No et fa sermons ni força el pany de la intimitat dels altres. L’altre dia parlàvem de la situació actual. Ella, que ha treballat amb criatures, es portava les mans al cap denunciant que tota la dosi de valors que abans ensenyàvem als petits (compartir, abraçar, etc.) ara queda avortada amb la pandèmia. Nens i nenes que no es poden deixar un llapis, que no se’ls permet abraçar-se quan hi ha una disputa, que de seguida criden “no em toquis” o que els han tapat el somriure amb un tros de roba quirúrgica. Quan ens vam conèixer, no vam encaixar. Però com que està demostrat que les aparences enganyen, ara considero la Nat una de les dones més importants de la meva vida. D’ella n’he après la calma, el somriure, el bon gust, l’amor per la seva germana (la Marlbora, un dia en parlaré) i el dinamisme d’algú que fa de crossa a més persones de les que imagina.