Tamara Carrasco i el nom de la dona

Segurament la frase més cèlebre de l’escriptora Virginia Woolf, i que podríem estampar en una camiseta, és la que, fent referència a la història de la literatura, diu el següent: “Anònim, que tants poemes va escriure sense signar, m’aventuro a pensar que era una dona.” Silenci i foguera. I en el cas de Tamara Carrasco Garcia, a més, amb una clara voluntat manipuladora per part de l’Estat. Dimarts, quan es va saber l’absolució, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va obviar el nom i cognom en la piulada , en castellà, a Twitter: “El juzgado penal 25 de Barcelona absuelve a una mujer de Viladecans a la que se juzgó por un delito de desórdenes públicos.” La “dona de Viladecans” els va contestar, recordant el nom i cognom i uns petons irònics. Silenci i foguera, segles enrere i ara. Els mitjans espanyols s’hi van acarnissar amb un linxament públic, atiant el foc a la plaça major, clamant el nom i cognom ben alt, quan va ser detinguda i acusada de terrorisme i sedició. Ja absolta, passa a ser “la dona de Viladecans” jutjada per desordres públics. Amb la indiferència i el menysteniment, han volgut apagar la foguerada. Però a la bruixa ja l’havien cremat. Divendres, en la connexió amb La Sexta, els manifestants de Barcelona van reclamar a Ferreras una disculpa a Tamara. Silenci.