“Jo també hi era”

Joan Vidal i Gayolà, un dels polítics més des­ta­cats que han donat les comar­ques giro­ni­nes, ha deci­dit fer les seves memòries polítiques, que li ha publi­cat l’edi­to­rial Gavar­res. Ja es pot tro­bar a les lli­bre­ries i es faran pre­sen­ta­ci­ons arreu: diven­dres vinent a les set de la tarda a l’aula magna de la Casa de Cul­tura de Girona, el dime­cres 21 a les Ber­nar­des de Salt, el dijous 22 a la bibli­o­teca Joa­quim Bau­xell d’Anglès i el diven­dres 23 al cen­tre cul­tu­ral Serafí Pitarra d’Hos­tal­ric, les pri­me­res. És un lli­bre molt interes­sant. Pot­ser els més joves no saben que Vidal i Gayolà, fill d’una família tre­ba­lla­dora i repre­sa­li­ada, va tre­ba­llar per pagar-se els estu­dis de pro­fes­sor mer­can­til i, al mateix temps, es va con­ver­tir en un acti­vista de país: a l’asso­ci­ació sar­da­nista del seu poble, Anglès, a la revista Presència, en què va fer magnífiques entre­vis­tes i de la qual va for­mar part dels con­sells edi­to­rial i d’admi­nis­tració, com a pre­si­dent d’Òmnium Cul­tu­ral del Gironès, al premi Pru­denci Ber­trana, a la Cam­bra de Comerç, a la Revista de Girona. Calia fer país, i en va fer. Era l’única manera de fer política i quan es va fer política en la clan­des­ti­ni­tat ell va ser dels pri­mers. De la mà de Fran­cesc Fer­rer i Gironès, va entrar a la Con­vergència de Jordi Pujol i en va ser un pun­tal. Tre­ba­llant al dar­rere en les pri­me­res elec­ci­ons el 1977 i donant la cara en les muni­ci­pals del 1979, les pri­me­res que va gua­nyar Nadal amb un marge ajus­tat que després dei­xa­ria pas a les seves majo­ries abso­lu­tes. Vidal i Gayolà va ser pre­si­dent de la Dipu­tació i en pocs mesos va fer molta feina. Però li van dema­nar que anés al Par­la­ment i ho va fer. I Pujol, ines­pe­rat gua­nya­dor per les enques­tes, el va nome­nar con­se­ller de Gover­nació quan tot estava per fer. I va fer feina. Orga­nit­zant la poli­cia de Cata­lu­nya i, sobre­tot, el ser­vei de pre­venció i extinció d’incen­dis, que va crear del no res, com havia fet a la Dipu­tació. Els amics el van adver­tir que no anés a Bar­ce­lona. Allà el van trair, paraula que ell no uti­litza. Hau­ria pogut con­ti­nuar de con­se­ller, però era massa legal i va tor­nar a Girona, on el van tor­nar a trair els seus. Tam­poc en fa sang, però va anar així. Va tor­nar a la feina i anys després en va fer de molt bona per al país i la seva cul­tura popu­lar fins al pri­mer tri­par­tit del 2003. Ara ens recorda que ell també hi era i ho explica amb elegància. D’obli­gada lec­tura, per enten­dre per què el país és com és.