Opinió

LA GALERIA

Plany per Figueres

Hi ha tot un seguit de mancances i problemes endèmics, o quasi, sobre els quals no hi ha res a fer o almenys me’n fa la impressió

Hi ha ciutats que admiro (Montpeller, París, Albi), hi ha ciutats que m’enamoren (Siena, Venècia, Positano), n’hi ha que em sobrepassen (Roma, Atenes, Nàpols), n’hi ha que em fascinen (Jerusalem, Assís, Florència), d’altres que em sorprenen (Aigüesmortes, Ròcamador) i n’hi ha que estimo, com és el cas de Figueres

Penso molt en Figueres, hi ha coses que em fan patir i n’hi ha d’altres que m’agraden. Si només faig cas d’allò que es veu, d’allò que surt als mitjans, d’allò que sembla preocupar externament els figuerencs, hauria de deduir-ne que la nostra és la ciutat més maltractada del país, o ho sembla. Hi ha tot un seguit de mancances i problemes endèmics o quasi, sobre els quals no hi ha res a fer o almenys aquesta és la impressió que em fa. En casos de ciutats històricament tan dinàmiques i capdavanteres com Figueres, no tirar endavant és anar endarrere. No prosperar és arruïnar-se (ho diu el diccionari d’antònims). És clar que també ens podríem preguntar, amb una gran dosi de bona fe: l’acumulació de les qüestions penjades i mig mortes, no són pas només un cúmul de pures casualitats? Però tanta casualitat sembla impossible, deu haver-hi causes, culpes, omissions, responsabilitats.

La ucronia és sovint considerada un subgènere de la ciència-ficció, una mena d’història alternativa amb trames que transcorren en un món amb uns fets passats diferents, a partir d’un esdeveniment determinat (per exemple, que els guanyadors d’una guerra apareixen com a perdedors). És el que en podríem dir “moment de divergència” (quina gran actualitat aquesta expressió, no troben?). Per això sovint em pregunto com seria ara Figueres si per exemple s’hagués solucionat el tema del pas a nivell el segle passat, quan el senyor Boixadós era president de Renfe. O com seria la casa natal de Dalí si fos en alguna ciutat mitjana d’Alemanya. I si el castell de Sant Ferran fos a França, què n’haurien fet, anys ha, els francesos, d’una joia històrica i monumental com la nostra.

Quan Santiago Rusiñol anà per primera vegada a València, els amics que li feien de cicerone li van ensenyar el llit del Túria sec, agostat com quasi sempre, i li van dir: “Això és el riu, què li sembla?” Rusiñol contestà: “Sí, veig que de moment ja tenen el local.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.