Pla, inacabable

He lle­git el lli­bre amb el qual Xavier Febrés va gua­nyar el premi d’assaig Car­les Rahola d’enguany, titu­lat Josep Pla o la vita­li­tat. M’ho he pas­sat bé. El lli­bre és amè, interes­sant en tot moment i ens apropa a la manera de fer de l’escrip­tor de Llo­friu, d’aquí que l’autor defi­neixi l’assaig com “una bio­gra­fia literària”; és a dir, una bio­gra­fia dels escrits. En efecte, exis­tien molts tre­balls sobre el per­so­natge, però, com de fet diu Febrés, man­cava una anàlisi de la ges­tació de la seva obra, de com redac­tava, dels seus cops de timó ideològics, de com rea­pro­fi­tava els arti­cles periodístics per a les seves famo­ses Obres com­ple­tes i de tants detalls, fins i tot de les seves imper­tinències, de les seves geni­a­li­tats, i, sobre­tot, d’aquesta impres­si­o­nant vita­li­tat que el va por­tar a dei­xar més de trenta mil pàgines escri­tes i a veure publi­cats 41 volums. No és estrany que sobre l’home i tot aquest mate­rial hi hagi, encara, molt a dir i, sobre­tot, algun nou punt de vista a apor­tar, que és el que ha fet, amb encert, Xavier Febrés. Pla és, real­ment, ina­ca­ba­ble. El vaig poder trac­tar poc, sufi­ci­ent, però, per cop­sar-ne aquell aire foteta dels seus dar­rers temps, de quan se sen­tia per sobre del bé i del mal i ho embol­ca­llava tot amb una diver­tida sor­ne­gue­ria. Eren els anys sei­xanta. Em vaig apun­tar a un curs de pre­història que impar­tia el Dr. Coro­mi­nas a Banyo­les. L’olotí Ramon Sala Cana­dell també hi venia i, de tant en tant, hi por­tava en Josep Pla, que assis­tia més pel sopar que després anàvem a fer al Rancho Grande que per l’interès envers el paleolític. En una ocasió va arri­bar just al moment en què alguns ponents dis­cu­tien sobre l’anti­gui­tat d’un deter­mi­nat jaci­ment. Supo­sem que la cosa anava sobre els 10.000 anys aC. Tot d’una, un dels par­ti­ci­pants va pre­ci­sar: “Jo crec que més aviat es remunta a 10.200.” En Pla, que estava entrant, va excla­mar, alçant la veu: “Sí, senyor. Sí, noi. Exacte. És això. Aquests dos-cents, sem­bla que no, i són deter­mi­nants!” Evi­dent­ment, se n’estava rient perquè la pre­cisió de dos-cents dins d’un còmput de 10.000 li sem­blava una “collo­nada” (segons la seva manera de dir). Alguna d’aque­lles vega­des me’n vaig empor­tar a Banyo­les un volum meu de les seves Obres com­ple­tes perquè me’l dediqués, però mai no vam coin­ci­dir. Quan jo el por­tava ell no venia i quan ell venia jo me l’havia dei­xat a casa. Quan li ho vaig comen­tar, va res­pon­dre, lacònica­ment, rient per sota el nas: “Noi, tran­quil que no et perds pas res.” Pla, és, real­ment, ine­fa­ble.